Com cada any per aquestes dates, emergeix del no-res un tipus d'afecció més contagiosa que el populisme ambidextre o els remakes de Robin Hood, que atrofia dolosament les neurones cerebrals de tot aquell que la pateix fins al punt d'obligar-lo a elaborar llistes de qualsevol cosa i compartir-les amb el seu entorn com si fos el secret de la vida eterna capil·lar. Una dècada després de la seva irrupció, i associada estretament a l'eclosió de la comunicació 2.0 i les xarxes socials, no s'ha aconseguit extreure encara cap conclusió rellevant sobre la seva naturalesa, les seves causes o el seu il·lògic modus operandi més enllà de la innata estupidesa humana, incògnites -totes elles- rere les quals, la comunitat científica confia trobar ben aviat la clau d'una vacuna. El quadre simptomatològic comú és aquell que duu a l'afectat a redactar, de manera compulsiva i hipermotivada, llistes de millors pel·lícules, sèries, llibres, programes televisius, cançons, receptes o qualsevol altra ximpleria que, d'una manera o altra, ha consumit durant la resta de l'any i, no tenint-ne prou amb aquest exercici aparentment individual i introspectiu, però absolutament intranscendent i masturbatori, necessita compartir-les a les seves xarxes per a consumar una mena de bukkake orgiàstic virtual i, de retruc, excel·lir en un ritual d'acceptació o rebuig plaent amb tots els seus contactes.

He intentat indagar si l'exteriorització impúdica d'aquesta tara mental, encara no reconeguda per l'OMS, atorga algun tipus d'exempció fiscal o descompte pels regals de Nadal. I no, fet que encara ho fa tot plegat més digne d'estudi. No és que el fet de saber els gustos personals de la gent, sobretot de la que t'importa un rave, no pugui arribar a ser interessant per algú; estic segur que des del punt de vista comercial o fins i tot antropològic se'n pot extreure algun tipus de saber profitós sobre aquest comportament pseudotribal. El que vull dir és que la proliferació d'aquestes llistes, ejaculades a la cara de tothom sense arguments, protecció o avís, haurien d'estar penades. Com el reggaeton o el dejuni sense supervisió d'un nutricionista neuronal. Tampoc és que defensi llistes més argumentades, com les dels suposats experts, però almenys amb aquestes tens a on agafar-te; pots riure, plorar i, fins i tot, especular sobre si consumeixen algun tipus d'estupefaent o és que són així de fàbrica.

Deixo per al final l'autocrítica i entono el mea culpa esperant no esquitxar-vos massa: sí, amics, jo també he pecat, perquè des d'aquest espai o des d'altres, on inconscientment et cedeixen la paraula, de vegades confons opinió amb asseveració sectària i això, com deia en Conan, és «¡Maaaal...!». En definitiva, protegiu-vos de llistes i opinions que caiguin en aquestes trampes i sobretot de les que es prenguin massa seriosament. Aquestes són les pitjors. És un consell de Nadal del vostre amic i columnista preferit. De res.