La inexistència d'una Europa social fa difícil la identificació de la ciutadania amb un projecte digne d'aquest nom, mentre Rússia i la Xina es rearmen i al màxim que podem aspirar és a ser un protectorat americà. No em sembla desitjable. A part de la liquidació gradual de l'estat del benestar, hi ha l'estrangulament de les llibertats. Ningú sembla tenir pressa, tampoc Pedro Sánchez, a eliminar sense contemplacions la llei mordassa i altres xinxes que infecten la llibertat de consciència i expressió. Fora de la llibertat no hi ha res. Res. Els ximples diuen que la seguretat. Quina seguretat, si no sabem si demà estarem vius? I l'amor? Bé, l'amor tal com l'entén la majoria de la gent és el que diu Hollywood: signar hipoteques i comprar electrodomèstics.
Hi ha una cançó com poques - Me and Bobby Mac Gee-, cantada per Janis Joplin (el dubte ofèn), que diu: «Llibertat és una altra paraula qualsevol quan no tens res a perdre». Doncs amb tot el que m'agrada Janis («el teu cor era una llegenda»), està errada. Amb una mica o sense res a perdre, la llibertat és l'únic que compta, el pa de la fatiga, la veritat i veritable, Déu mateix.
Dit això cal preguntar-se: Què passa amb nosaltres, en aquest país? Doncs tenim una ciutadania fluixa acostumada al cretinisme dels debats fanàtics (donen més audiència) i el furgar en l'entrecuix aliè entre el rosa complaent i el vermell hematòfag, addicta als addictes a qualsevol droga sectària i, en fi, poc disposada a conèixer i conèixer-se, però tot i així no està tot perdut si ens adonem que aquests últims quaranta anys han estat els millors en dos segles (parlo de llibertat i no només d'una molt relativa prosperitat).
Només ens faltava el tarat de Quim Torra i la seva via eslovena. Abans de res molta calma i pols ferm. La classe política, a la nostra imatge, prefereix l'emoció i el cop d'efecte que el raciocini i el respecte, el pacte just i la cessió oportuna. Encara sort que els pensionistes estan a punt d'aixecar-se. Ens n'assabentarem.
