15 de desembre de 2018
15.12.2018
Diari de Girona

«Non plus ultres»

15.12.2018 | 01:09
«Non plus ultres»

Plus ultra» és el lema que campa en l'escut d'Espanya, detall heràldic que potser al·ludeixi, sense pretendre-ho, a la recent proliferació d'ultres –així d'esquerra com de dreta– en aquest país. Hi ha com un fervor de pàtria, és igual si bolivariana o del vell Imperi, que enlluerna els espanyols més extremats.

Primer va ser Podem que, per la banda de babord, va voler anar més enllà (és a dir: més ultra) de l'avorrit constitucionalisme dels partits de tota la vida. Ara, la llei del pèndol ha donat a llum Vox, front nacionalista amb nom de diccionari i d'antic tocadiscs que també practica l'ultraisme pel costat d'estribord.

Les prèdiques d'uns i altres sonen imparcialment a disc ratllat, propi dels anys trenta del passat segle; però ja se sap que el votant és, al costat de l'home, un dels pocs animals que s'obstinen a ensopegar més d'un cop amb la mateixa pedra.

Tant el moviment d' Iglesias com el de l'emergent Abascal apel·len a aquesta versió primària de la política que s'ha donat a anomenar populisme, consistent a oferir remeis senzills –o directament simplons– a problemes que per la seva pròpia naturalesa són complexos.

Més o menys en la línia demagògica de Podem, la ultradreta acaba d'irrompre en la vida parlamentària sota el nom de Vox. De moment ho ha fet en el modest àmbit d'una assemblea autonòmica; però res impedeix aventurar que el seu èxit, relatiu, pugui repetir-se en les eleccions municipals i en les del Congrés.

L'ascensió de Vox als cels parlamentaris (que és on es cobra, i bé) s'assembla extraordinàriament a la dels seus íntims enemics de Podem. Igual que aquests últims, manegen amb gran destresa les xarxes socials en les que apel·len a les emocions amb greu menyspreu de la raó, com en el seu dia va aconsellar Goebbels.

D'acord amb els principis més elementals de la propaganda, reiteren una i altra vegada els mateixos eslògans fins a aconseguir que el seu públic els assumeixi com a veritats inapel·lables.

Els extrems acaben per tocar-se, segons va deixar dit el matemàtic Blaise Pascal. No hi ha res d'estrany en això, encara que ho sembli, si es té en compte que tots dos comparteixen en aquest cas la mateixa o similar clientela.

Vox, per exemple, ha recaptat molts dels seus vots andalusos en antics feus de l'esquerra; dada que no es pot considerar nova. També el Front Nacional francès de Jean Marie Le Pen (heretat per la seva filla Marine) té la seva bona massa de votants en municipis anteriorment dominats pel Partit Comunista.

És lògic. L'extrema dreta, igual que la seva contrapart de l'esquerra, invoca el vot de la por. Així és com Vox ha arribat a convèncer els treballadors menys qualificats que els immigrants els arrabassaran els seus llocs de treball i subsidis.

L'única cosa nova és l'arribada de la ultradreta a Espanya, país que semblava vacunat contra aquestes temptacions per la dosi massiva de nacionalisme rebuda durant els gairebé quaranta anys del règim de l'Innombrable. Hi ha ajudat, és cert, el secessionisme català, que s'ha revelat com una fàbrica d'ultres de l'altre costat.

Entre unes coses i altres hem arribat a l'extrem, o el que és el mateix, al «non plus ultra» (o «no va més») que contradiu el lema de l'escut espanyol. Potser convingués substituir-lo pel de «Non plus ultres», en plural, a veure si així deixen de créixer aquí els ultres com bolets a les urnes. No serà fàcil, per desgràcia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook