17 de desembre de 2018
17.12.2018

Menors estrangers no acompanyats (Conte de Nadal)

17.12.2018 | 06:00

Quan va córrer pel cel que Jesús volia celebrar el Nadal transformant-se en un MENA (Menors Estrangers No Acompanyats), el seu Pare encomanà el seu Esperit a sant Pere perquè, deixant fer a Jesús, però servint-se dels estols angèlics que li calguessin, el tinguessin informat del més petit detall. No volia que se li tornés a perdre, com havia passat en pujar a Jerusalem, feia més de 2.000 anys humans. En primer lloc, li arribà l'Observació núm. 6 del Comitè de Drets de l'Infant de l'ONU, que el 2005 definia els MENA com «els menors separats d'ambdós pares i altres parents que no reben atencions de cap dels adults als quals, per llei o per costum, correspon aquesta responsabilitat». El Pare celestial va arrufar el suny. En saber-se que Jesús volia travessar el Mediterrani amb els magrebins i arribar a les costes andaluses, li portaren la Memòria de la Fiscalia General d'Espanya, segons la qual, el 31 de desembre del 2016, figuraven inscrits en el registre dels MENA 3.997 preadolescents (dels quals, 527 noietes), cosa que suposava un 19,6% d'increment respecte a l'any anterior. «Quan tinguin els números d'enguany, cauran de cul a terra, amb perdó», comentà el Pare Etern a un angelot que tenia proper. Sabia que en els deu primers mesos del 2018 n'havien arribat prop de 3.000 i el problema començava a esdevenir una tragèdia: la majoria volien anar a Madrid i Barcelona, i aquestes ciutats ja no sabien on encabir-los.

En voler-se assabentar de les raons per a aquestes migracions, li'n barallaren tres: necessitat de millorar la pobresa familiar; preadolescents amb conflictivitat familiar que els duia a abandonar els seus per situacions de degradació (matrimoni forçat, mutilació genital, explotació laboral o sexual...) i, finalment, voluntat de fugir d'entorns amb conflictes armats. Li ho va xerrar un altre angelot: «Jesús es vol posar enmig d'un grup d'amazics que volen arribar a Barcelona atrets pel Messi, convençuts que faran carreres universitàries i lligaran els gossos amb llonganisses...». Volgué saber què passaria al grup. La televisió del futur li va fer veure que el primer intent d'arribar a les costes andaluses amb una pastera seria frenat pels guardacostes marroquins. («Almenys no hi perdran la vida com tants d'altres!», va pensar captant el futur). Finalment, Jesús i un altre noi que es deia Úmar arribarien a Algesires entre els eixos d'un camió. D'allí, dins un contenidor, al port de València. Amb tren, finalment, atenyerien Barcelona. Ho consideraren un èxit. Tot seguit, es presentarien a una Comissaria de Mossos d'Esquadra. Els havien dit que des d'aquell moment l'Administració hauria d'assumir funcions tutelars d'acollida i adoptar mesures que implicaven aquests punts: 1) documentació i serveis jurídics; 2) allotjament; 3) alimentació; 4) educació; 5) assistència social i psicològica; 6) assistència sanitària. Per alguna cosa existia la Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència (DGAIA).

Però a l'Altíssim no li calien televisors del futur ni ordinadors quàntics per saber que a Barcelona, a tot Catalunya, vaja, mancaven llocs d'acollida. La gent de la DGAIA es movia de la millor manera per trobar-ne, però... la burro-cràcia ho posava difícil. Sabia de tres bisbes que havien ofert locals parroquials i seminaris. Però passaven inspectors urbanístics i sanitaris i demanaven lavabos on no n'hi havia i, per postres, els bombers exigien escales d'incendis exteriors en edificis que mai no n'havien tingut. Els pressupostos d'arranjament eren inassolibles.
Altrament, si una família volia acollir un noiet d'aquests, se li exigien determinats sous i hores de lleure de què tampoc no disposaven. Per postres, la Llei Orgànica 4/2000 de l'11-I, sobre drets i llibertats d'estrangers i la seva integració social ­exigia que els fos tramitat permís de residència, DNI i passaport, sempre que es pogués acreditar que eren menors.

El primer pas, doncs, demanava col·laboració dels serveis sanitaris. Amb radiografies del canell i ortopantomografies per examinar maxil·lars, mandíbula i dents, se solia poder determinar l'edat i establir si veritablement eren o no menors. Un cop considerat menor, calia identificar-lo. Generalment no ho posaven fàcil: ni volien ser tornats amb els seus (repatriats) ni acostats a possibles familiars emigrats com ells (amagaven noms i parentius per poder fer el propi camí). A més de documentats, nodrits, revisats sanitàriament i educats... «Tot plegat deu valer un fotimer de diners!», tallà la informació de pensament que li donaven, l'Altíssim. «Tres mil cinc-cents euros al mes», l'informà l'angelot llest. I en veure la cara que posava, ho justificà: «Pensi en serveis jurídics, mestres, psicòlegs, educadors socials...». «I no treballen gens, aquests xicotets?». «Amb minoria d'edat? Impossible...». «Ara, els que venen del camp estan més ben disposats i menys malejats que els qui arriben de les ciutats...», el seguí informant l'angelot.

Amb aquestes, després d'haver contestat que es deia Jeixua i que havia nascut a Betlem (ningú no s'ho empassava), a Jesús li estaven fent l'ortopantomografia de la boca perquè la radiografia del canell havia donat un resultat estranyíssim: ossos de 2.018 anys! I ara, les dents donaven el mateix. En anglès, francès, àrab i amazic, la noia del servei social, davant del metge, s'esforçava a demanar-li quants anys tenia i d'on venia. «Saben què? Moltes gràcies de tot i deixem-ho córrer –els digué en català. Ja he conegut el cas dels MENA, que és el que volia. El problema empitjorarà quan aquests menors esdevinguin en Majors d'Edat Desprotegits, saben?». I va ­desaparèixer com per art de màgia.
Retornat al cel, Jesús va voler seguir per la TV celestial les peripècies del seu company Úmar. Ell i altres set noiets magribins més havien estat acollits en un antic convent de monges. Tenien una cel·la cadascú, un pati per jugar, classes espaioses on aprenien català i castellà i estaven la mar de contents. Però va arribar amb cara de set sous el xicot dels serveis socials i els va dir que recollissin les coses, perquè se n'havien d'anar. L'Ajuntament els havia negat la cèdula d'habitabilitat perquè sols hi havia dos sanitaris per a tots. Jesús es va girar. Mirant la mateixa pantalla, tenia al seu darrere el Pare Celestial. «Aquests terraqüis s'ho han de fer mirar!», digué. «Ja ho pots ben dir», assentí l'Altíssim.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit