Com que vivim instal·lats en la funda de la realitat, ens quedem amb la boca oberta quan ens ensenyen el folre. Per això ens agraden les pel·lícules d'espies, perquè aixequen la catifa per permetre'ns accedir a la trapa que es troba sota. Això és el que pensava mentre progressava sense pausa, amb l'alè contingut, en la lectura de Primeras personas, el llibre de Juan Cruz recentment publicat per Alfaguara. Pensava en el revés de la trama, la zona en la qual el periodista i l'escriptor s'ha mogut per aixecar els gairebé cinquanta perfils d'escriptors i gent relacionada amb el món de l'edició que formen part del volum. Heus aquí la cara oculta dels escriptors i també, en certa manera, la seva cuina. D'aquí que la seva lectura provoqui a estones dificultats respiratòries semblants potser a les que la seva escriptura va haver de provocar en l'asmàtic Cruz.

I és que resulta impossible no contenir la respiració quan accedim a la rebotiga dels últims dies de Jorge Semprún, per exemple, o al linxament patit per Gunter Grass després de la publicació de les seves memòries, però també quan ens assabentem dels conflictes existencials d'un poeta d'èxit com Mario Benedetti. El volum hauria resultat cruel de no ser per la pietat que el text allibera a la manera d'aquelles medicines que, ingerides de cop, actuen però durant una setmana o més gràcies al ritme en què es dispensa el seu principi actiu a través de la sang. Pietat cap als retratats que acaba constituint finalment una manera de mirada compassiva també cap al retratista, ja que a través d'ells vam assistir a una autobiografia secreta del mateix Cruz.

Primeras personas podria haver estat un conjunt de perfils sense altra relació entre si que la de la simple juxtaposició i hauria estat bé, fins i tot molt bé. Però l'instint novel·lístic de l'autor el va conduir a intercalar de tant en tant unes anomenades «zones» (zona de descans, de catàstrofe, de pèrdua, etc.) que doten el conjunt d'una rara unitat i que constitueixen una mena de túnels que comuniquen subterràniament les existències dels biografiats entre si i la d'aquests amb la del mateix Cruz, que es mira en ells com en un mirall per travessar la funda i aconseguir també el folre de si mateix.