18 de desembre de 2018
18.12.2018

La mirada docent

Article escrit pel secretari general del Sindicat de Secundària Aspepc-SPS al suplement l'Aula

18.12.2018 | 14:48

Tota professió té les seves característiques específiques, inherents a la naturalesa de la seva activitat. La de docent en presenta dues que fan referència a la distinció entre l'objecte i el subjecte de la seva professió. L'objecte és la transmissió del coneixement de la matèria en la qual s'és especialista. En aquest sentit, no treballa tant la seva especialitat en si mateixa –quant a docent, tot i que sí quant a professional–, sinó sobre la seva instrucció a d'altres.

Efectivament, tant si es tracta d'una especialitat teòrica o pràctica, l'exercici docent centra la seva activitat en el magisteri, és a dir, en l'objectiu d'introduir en el coneixement de la seva especialitat. Hi ha diferents matèries, segons les diferents branques del coneixement humà, cadascuna amb la seva pròpia naturalesa, i de quina sigui aquesta en dependrà la forma de transmetre-la, que no serà la mateixa si es tracta de Matemàtiques, de Filosofia, d'Història, d'Informàtica o d'Educació Física. Pel que fa, doncs, a l'objecte de la seva activitat professional, el primer requisit d'un docent és el coneixement acreditat de la matèria que imparteix. És condició necessària, sense la qual no hi ha docència.

Hi ha també un segon requisit, que fa referència al subjecte de l'activitat docent: saber transmetre la matèria que ensenya, d'acord amb els nivells i les característiques del col·lectiu humà sobre el qual té encomanada aquesta funció, que n'és el receptor: la població escolar, l'alumnat. Sense la primera condició, no es por donar la segona. En aquest sentit, invertir-ne els termes pretenent establir com s'ha d'ensenyar matemàtiques sense conèixer aquesta matèria, és incórrer en una metonímia que és pur foc d'encenalls... per més oficialitzat i a l'ordre del dia que estigui.

I és en funció d'aquesta doble característica determinada per l'objecte i el subjecte de la seva activitat, que es configura el perfil professional docent, del qual en sorgeix la «mirada» docent. És en relació a aquesta «mirada» que volem remarcar una característica, sovint ignorada per les polítiques educatives, però que és clau per comprendre la pròpia naturalesa del fet educatiu.

Els mestres i professors, com la resta de mortals, són cada any que passa un any més vells, però l'alumnat, en canvi, té sempre la mateixa edat. Aquest fet comporta una perspectiva professional intrínseca a la pròpia activitat, que no és a l'abast directe d'altres agents socials. En el cas dels pares i les mares, per exemple, l'evolució i la maduració es contempla des de la relació marcada per la perspectiva del recorregut biogràfic dels seus fills –un o dos, per regla general–, i la seva visió de conjunt, generacional, remet directament a ells i, indirectament a través seu, als amics i companys que, per regla general, també pertanyen a les mateixes cohorts generacionals.

La relació entre docents i alumnes

Així, mentre que la relació entre les generacions de pares i de fills es caracteritza per un recorregut biogràfic sincronitzat, la de professors i alumnes es regeix per un altre model. Els professors, certament envelleixen, però els alumnes, quant a col·lectiu, no. I aquesta condició aporta una visió de conjunt que permet percebre els canvis i les tendències generacionals com a dades objectives, així com els efectes de l'aplicació de determinades polítiques educatives sobre successives generacions. Una perspectiva que, com a mínim, les autoritats educatives haurien de tenir en compte o, si més no, contemplar-la, abans d'abordar nous experiments educatius. I això passaria per escoltar d'una vegada els mestres i els professors...

Malauradament, no és així. Recentment, la ministra d'Educació ha presentat les 9 propostes en què sintetitza l'esborrany d'avant-projecte d'una nova llei educativa. I una vegada més, s'hi troba a faltar la mirada docent. Una mirada que no serà segurament l'única possible, però sense la qual no es por entendre la realitat educativa. Perquè hi manca la mirada des de dins de l'aula. Es nota que està elaborada per presumptes «experts» educatius allunyats de les aules sobre les quals pontifiquen, però la realitat de les quals ignoren, conscientment o inconscientment. I, la veritat, és una pena, perquè estem davant d'una nova oportunitat perduda. Una més.

Alguns replicaran –ja han replicat– que això de la mirada docent és una desviació professional i que la realitat educativa és molt complexa i va molt més enllà de l'estricta, i potser, segons ells, «estreta» mirada docent. Però, en matèria de polítiques sanitàries es compta amb els metges, que són els professionals de la salut; en planificació econòmica, amb els economistes... En ensenyament, en canvi, no es compta amb els docents.

Curiosament, a ningú se li acudiria dir que no s'ha de comptar amb els metges en temes sanitaris, o amb els economistes en els econòmics, argumentant que, tendeixen a veure la societat com un conjunt de potencials malalts, uns, i de potencials consumidors, els altres... O que els polítics només es preocupin d'afalagar la ciutadania perquè els reelegeixin... Per què, doncs, no es compta amb els docents?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit