Primer conte: «- Diuen que estar enamorat és el millor que ens pot passar a la vida.

- No ho he estat mai, però he escoltat que si t'agrada enamorar-te ho pots anar repetint i sempre ets feliç- respongué la nena.

- Jo tampoc m'he enamorat. Creus que alguna escola ensenya a enamorar-se?

- No sé com es fa, ni si es pot aprendre.

- He llegit en un llibre d'històries d'enamorats que quan una parella s'enamora es diuen que s'estimen. El llibre conta que l'amor és un sentiment i es banalitza quan es verbalitza; el llenguatge no pot expressar l'amor, no té suficients mots.

- És fàcil de dir 't'estimo', però no sé què senten els amants per manifestar-ho, atès que a dins seu hi deu haver l'amor.

- Oi tant, que sí! Vols provar d'enamorar-nos i demà comprovarem si ja estem molt enamorats o una mica o gens?

- Què hem de fer perquè ens creixi l'amor?

- Si pensem l'un en l'altre demà ja estarem enamorats, si no no ho estarem.

Així ho acordaren i es trobaren de nou.

- Com portem l'enamorament?

- Jo no sento res especial, sé que t'estimo, però diria que encara no estic enamorada.

- Deu ser un procés lent, ens ho tornarem a preguntar el mes que ve; ara continuem com a amics sense ser ni xicot ni xicota.

El nen i la nena ja fa trenta anys que viuen junts i quan es desperten i s'alliten es qüestionen si estan o no enamorats l'un de l'altre. Els sembla que sí, però no saben com explicar-ho».

Segon conte: «La nena volia per xicot un noi sorprenent. Quan li preguntaven què volia dir per a ella 'sorprenent' responia que fos expert a saber fer sorpreses; si insistien per esbrinar quina classe de sorpreses, ella contestava: 'sorpreses sorprenents'.

Per culpa d'una infància de nena cosona i apegalosa és convertí en una noia capriciosa i consentida; quan la xiqueta vel·leïtosa coneixia un minyó li exigia que la sorprengués, que la deixés esbalaïda.

- Tu què saps fer? Com pots meravellar-me? -els demanava.

Van desfilar davant seu, sense cap èxit, el noi que sabia tots els contes del món, el que cantava òperes, un marrec que afaiçonava ombres cromàtiques, el jove que parlava vint idiomes, el xerric que sabia crear colors nous trets de la boira i el xicot que arrossegava núvols amb una corda i els transportava on necessitessin pluja.

- No m'agradeu -deia la nena capritxosa.

- Però tu què vols? -li preguntaven els pares.

- La gran sorpresa.

Un dia va arribar al poble un esmolador vestit de pallasso, amb un barret de copa verd ortiga. Portava uns canaris cantaires a les espatlles i quan esmolava queien del cel flocs de neu verds i grocs. Quan la nena va presenciar aquesta epifania li va demanar que fos el seu xicot perquè el destí de l'esmolador era ser el seu xicot.

El noi la rebutjà per desdenyosa i versàtil».

Tercer conte: «- L'amor té nanses?

- Sí, perquè el verdader amor nia dins d'un cistell amb nanses -va respondre la noia.

- I en el cistell què hi ha?

- Si l'agafes per les nanses el trobes, tostemps, carregat de paraules florals i petons vermells, moixaines càlides i històries d'amor venturoses.

- I quines frases hi trobes?

- Es repeteix sempre la mateixa.

- Quina?

- És un xic llarga.

- Oh, que emocionant! Frisós estic per escoltar-la. No et demoris més. Què diu la frase?

- Si agafes el cistell de l'amor per les nanses el trobes, tostemps, carregat de paraules florals i petons vermells, moixaines càlides i històries d'amor venturoses.

- Poca-solta!».

Quart conte: «La nena va consultar a la dona més sàvia del poble com se sap si una està molt enamorada, perquè ella sentia que li bullia el cor i creia que estava enamorada. La dona li va dir que si ho volia saber l'havia de sotmetre a una prova.

La nena ho acceptà perquè era la més interessada a saber si estava enamorada. La dona sàvia li va pregar que agafés un paper i un llapis i que amb els dits de la mà dreta dibuixés una cadira. La nena tot volent dibuixar una cadira, els dits van deixar damunt del paper un cor envoltat de flors.

A continuació li demanà que amb els dits de l'altra mà dibuixés una taula i els dits la van desobeir i van dibuixar un cor amb boniques flors.

- Estàs molt enamorada -va sentenciar la dona sàvia.

- Però de quin nen?

- Això no ho sé, això és cosa teva».

Cinquè conte: «- Si jo fos una cabra m'estimaries, com assegures estimar-me?

- És clar que sí.

- I en cas de ser una porqueta, també em voldries, com afirmes que em vols?

- No en dubtis gens ni mica. Et voldria igual.

- Segur que t'agradaria si jo fos una vaca?

- Et ben advero que m'agradaries.

- Però si fos una gallina què passaria?

- Ja ho saps, això.

El fatu gall trompetejà un sonor i majestuós cant de satisfacció, que s'escoltà en tots els galliners del veral».