El Tribunal Suprem ha reduït la pena d'inhabilitació d' Artur Mas, que més aviat que no pensava es podrà presentar al que vulgui. Espanya sap el que fa. Estorar el retorn de Mas a la política és el sentit de l'humor d'un Estat que s'ha imposat en el seu desafiament més amarg i ara li sobren recursos i temps per a la subtilesa.
Artur Mas i Gavarró és el resum de la mala sort que hem tingut, la metàfora del món desfent-se en un instant, la veu sense eco de la fatalitat que és implacable quan sap la teva adreça. Amb ell, Convergència conegué per primer cop l'oposició. Es deixà fer el primer tripartit i, al cap de tres anys el segon. Zapatero l'enganyà i Montilla li va passar la mà per la cara. El 2010, quan les esquerres tot ho enfonsaren, tant a Catalunya com al conjunt d'Espanya, fou incapaç d'obtenir la majoria absoluta.
El 2012 anticipà les eleccions per obtenir els 6 escons que li faltaven per poder manar en solitari i n'acabà perdent 12. El 2014 abraçà la CUP de David Fernández per fer la pinça a Esquerra, i el 2015 la CUP d' Anna Gabriel el llançà a la paperera de la Història i la Justícia el condemnà per la consulta del 9-N, que d'altra banda els independentistes solvents consideraren sempre una presa de pèl.
De portes endins, destruí la marca electoral més exitosa de la història de Catalunya, Convergència i Unió. En el seu intent d'apropar-se a ERC, aconseguí perdre, en favor dels republicans, la meitat dels seus escons, i quan la CUP l'inhabilità, molt abans que la Justícia, assassinà Convergència per crear el PDECat amb l'afany de deixar enrere la corrupció. El PDECat és avui un soldadet de plom extraviat, amb gairebé més amenaces d'escisió que militants: Puigdemont i Torra el menyspreen i les acusacions de corrupció de l'oposició no han cessat i són un fantasma que sempre l'acompanya. La seva estructura interna és dramàtica i només aguanta pel pes que de moment tenen alguns alcaldes i pel petit marge d'acció del que encara disposa el grup parlamentari del Congrés.
Espanya sap el que fa restituint Mas: una mica es fot del processisme i l'altra mica s'assegura que el núvol de la desgràcia s'hi continuï acarnissant. Mas és la inundació del que estimàvem, la núvia fantasma que quan hi balles et tornes un espectre i ja mai més no pots tornar al món real. Mas és l'autòpsia de la calamitat, i com qualsevol alumne d'Aula, del que ha après no sap què fer-ne ni ha trobat mai el punt lluminós i fèrtil per aplicar la seva força. Té l'empatia d'una pedra: just després d'haver estafat els catalans buidant de contingut polític la consulta del 9-N, encara va preguntar-se, davant de l' Enric Vila: «No sé què més he de fer perquè m'estimin».
Amb ell va començar tot i ara unionistes i independentistes l'odien amb la mateixa intensitat. Que Espanya el ressusciti d'entre els morts és molt pitjor per al procés que qualsevol presó preventiva. En el seu retorn hi batega la tragèdia inevitable, com una profecia anunciada que els esdeveniments confirmen.
Serà el darrer acte d'aquest vals d'estocades amb què el processisme s'ha enganyat ell mateix, creient en la seva candidesa infinita que l'Estat s'empassaria el seu farol i s'asseuria a negociar amb una colla de brètols que quan declaren la independència se'n van de cap de setmana, que quan anuncien una vaga de fam la desmenteixen al cap de dues hores dient que no estan disposats a morir, i que en només un any han convertit una victòria com la del primer d'octubre en aquest grotesc circ d'inadaptats, de ximples i de frustrats que divendres visitaran la capital.
I a sobre els torna Mas, com si Déu hagués decidit que d'aquests cretins ja en té prou, i no volgués esperar-se al Cel per castigar-los sense pietat.
