Vivim sobreexposats a la captació d'imatges: amb les xarxes socials, sigui per voluntat pròpia o aliena, quedem enregistrats tan sovint que arriba a semblar que la vida és més la suma d'unes fotografies que no d'uns esdeveniments subjectes a l'atzar. És una documentació de fets persistent, a vegades un punt aleatòria, però en molts casos suficient com per elaborar un relat que ho il·lustra tot menys la realitat. Veient aquesta fotonovel·la que plasmem a les xarxes, els éssers humans ens signifiquem més per allò que fem que no per allò que som. Hi apareixem nosaltres, sí, però l'essència acaben essent els llocs o les accions, l'excepcionalitat dels escenaris o la singularitat del que hi exercim. Nosaltres, aquells rostres sovint conscients de la presència de la càmera, som el de menys, perquè al final el que percebem com a fotografiable és tota la resta. Fem, doncs, de demiürgs en un viatge en què el passatgers són el menys important.
Però no sempre havia estat així. Per a unes quantes generacions, també per aquelles que encara poden ser considerades joves, l'arxiu fotogràfic d'un mateix acostuma a ser més aviat raquític. Com a màxim, en conservem unes poques de quan eres petit, unes quantes de l'adolescència i algunes més d'aquella primera irrupció de les càmeres digitals. Però aquella versió inicial de tu mateix la veus poc, perquè ni la tècnica ni el poder adquisitiu van afavorir que el teu entorn tingués la capacitat de captar-la. Per tant, es produeix una curiosa disfunció memorística. Per un costat, tenim un calaix ple d'imatges de la nostra vida recent, documentada fins a extrems obsessius i pràcticament despullada d'improvisacions. Per l'altra, quan mirem més lluny només trobem un grapat d'instantànies que, en el millors dels casos, ens recorden com érem sense cap tipus de fidelitat cronològica. Ens és més fàcil recordar on vam sopar fa tres mesos que no quin dia vam aprendre a anar en bicicleta.
No és res greu, però constatar-ho ens apel·la a una incògnita: com gestionaran les generacions actuals l'adotzenament d'imatges de la seva infantesa. Tindran un recull gairebé diari dels seus primers anys, com un Boyhood a temps real. Seran tan nostàlgiques com nosaltres o, per contra, la sobreexposició les tornarà al·lèrgiques a ser-ho? Mitificaran la infantesa o, en canvi, se'n distanciaran per excés de visibilitat? Sigui com sigui, l'antídot serà el mateix: ser conscient que la sobreexposició fotogràfica és una ficció que mai podrà substituir la gestió de la nostra realitat.
