19 de desembre de 2018
19.12.2018
Diari de Girona

La llum de tardor

19.12.2018 | 00:46
La llum de tardor

Desembre. Abans que arribin les fúries desfermades de Nadal, els dies gloriosos del capitalisme de consum i la sobresaturació d'ofertes comercials, tot just en encetar l'hivern, m'agrada evocar les últimes setmanes de tardor en què els dies s'escurcen i la llum –la cobejada llum mediterrània– s'ha reduït al màxim. Mai les nits seran tan llargues com ara: els vells trobadors cantaven en els seus versos la persistència de la nit, perquè la fosca és propícia per als amants que saben que, en trencar l'alba, hauran d'abandonar els llençols que abrigaven els cossos amorosos. Aquest sentiment d'origen trobadoresc –la imprecació perquè s'allargui la nit i l'alba es demori– ha retornat actualment en un bolero conegut. Durant la postguerra, les parelles joves el ballaven, lentes. I experimentaven el fregadís dels cossos, les paraules només insinuades a cau d'orella, els ulls entreoberts, els llavis sensuals. L'amant es dirigeix al rellotge i li diu que s'aturi de marcar les hores, perquè la nit sigui perpètua, perquè no surti mai el sol. La roda del temps acaba per tancar-se definitivament. D'aquí a poques setmanes tornarem a iniciar el cicle de l'any. En definitiva, el cicle de la llum, del sol que des d'ara hem començat a esperar. Vindran els temps freds. Encendrem els foguerons i farem gresca, i deixarem a lloure els dimonis misteriosos, grotescs. És bo que els dimonis vagin a lloure. I paga la pena celebrar la festa, ara que sabem que el sol tornarà a créixer.

Enguany, la tardor ha estat abundosa d'aigües. Només fa uns pocs dies, la pluja queia amb persistència. Potser havia plogut tota la nit i continuà durant el matí. A estones el ruixat era intens. M'agrada sentir ploure quan encara sóc al llit i percebre el renou de les canals, la força de l'aigua sobre l'empedrat de la clastra. He obert la finestra. Una llum humida s'ha escolat a través dels vidres, grisa, quasi opaca. No he sabut si era la pluja que havia portat el vent forçut, o si era el vent que doblegava la pluja. L'he vista que queia de manera horitzontal, des de l'esquerra. Amb el vent, el lledoner ha començat a despullar-se i ara el trespol és ple de fulles seques. Lentament havien començat a tornar grogues. Quan el vent les despenja cauen amb extremada indolència. És la mateixa lentitud amb què cauen les flòbies de neu; però no en fa tots els hiverns. M'agrada veure-la, la neu, des de la terrada de casa, sobre la serra d'Alfàbia, a la punta d'es Teix... El lledoner es despulla sense pressa, com si cada fulla es resistís aferrada al seu branquilló fins que el vent, encara que només sigui una mica d'aire, regolfa i les obliga a despenjar-se. El trespol és groc, mentre s'acaba la tardor. I a mi m'agrada el groc. Persisteix durant tot l'any a la natura. Les flors de vinagrella, el mes de gener, són grogues. Ho són les sordonaies enmig dels sembrats, i les argelagues, i les aritges, i l'herba gatosa, i el lletsó, i la ginesta, i el cascall marí, i la mimosa...

El lledoner és vell, com un patriarca davant la casa. Els entesos en arbres em diuen que potser té tres-cents anys. Té grops i ferides pel tronc i les branques, alguna d'elles és tan gruixada com el cos d'un home. Ara pens que haurà tret fulles noves, en arribar el bon temps, devers Pasqua Florida, tres-centes vegades. I haurà llançat les fulles velles altres tres-centes, com ho fa ara. M'agrada escoltar-lo, les nits en què decideix de contar-me les coses que ha vist. No li agrada parlar en excés, mesura les paraules i és savi i prudent. Com la vella olivera de Josep Lluís Pons i Gallarza, és amic del qui plora. Però, i cal dir que és una norma de bona educació i d'elegància, el plor no s'ha de compartir amb ningú, si es pot suportar.

Fins que arribin els primers dies d'hivern, devers cap d'any, el lledoner no haurà llançat totes les fulles. Llavors sembla que dorm. Els dies de pluja les gotes d'aigua queden penjades a la punta dels brancons i cada gota sembla un diamant. Celebràvem fa uns dies la festivitat de santa Bàrbara. Una oració antiga explica que la santa es passeja pels camps verds, sola. Porta un llum entre les mans. Pel camí troba Jesucrist i aquest l'adverteix que s'acosta el mal temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit