Què faríem si tinguéssim una segona oportunitat? Quantes vegades hem desitjat no haver pres una mala decisió o haver deixat passar un moment que després se'ns ha revelat propici? Aquesta és una situació que la literatura de ficció ha recreat infinitud de vegades amb la il·lusió del viatge en el temps. Però si fos possible convertir-ho en realitat res no garanteix que en féssim un aprofitament avantatjós de l'experiència acumulada ni que signifiqués cap garantia que disposar de la possibilitar de tornar al moment anterior comportés millorar la decisió presa. Estem segurs que seria així si, per exemple, facilitéssim als polítics la possibilitat de modificar alguna de les decisions més controvertides i transcendentals dels darrers anys? Els polítics, sobretot els que estan en actiu, estan poc avesats a reconèixer els errors comesos i a acceptar que haurien d'haver actuat d'una altra manera. De vegades, aparentment, es trenca aquesta norma i fan alguna cosa semblant a una rectificació. Carles Puigdemont, per exemple, diu que es va equivocar no implementant la República el 10 d'octubre de l'any passat i Pablo Casado que haurien d'haver aplicat un 155 més a fons i per més temps. No es poden jutjar les intencions de l'un i de l'altre però resulta inevitable pensar que les seves paraules, per molt contradictori que pugui semblar, són més una justificació que una veritable rectificació: des de l'antagonisme no es qüestionen la via presa sinó la velocitat per la qual van avançar. Cada vegada s'eixampla més l'abisme del que s'escolta dir en veu baixa i de les proclames que es fan en públic i fins les contradiccions públiques dels que dilluns surten a agitar les masses i dimarts a fer una crida a la responsabilitat. Segurament és fruit d'un desconcert que ens acosta a la imprevisibilitat, d'una incapacitat per adonar-se que el destí els ha donat una segona oportunitat.
