El que s'anomena cultura és -al peu de la lletra del diccionari- el conjunt de tradicions i formes de vida d'un poble o de tota la humanitat: un llarg i ample puzle fet amb tot de peces de literatura, història, costums, manifestacions de naturalitat de tota mena; és a dir, com la preparació d'una tassa de cafè (d'abans de les càpsules d'urgència) en què la diversitat i mescla de procedències del gra en podia millorar la qualitat.
El calendari d'ara mateix ens marca que entrem a l'hivern, temps d'Advent que precedeix el Nadal, o solstici d'hivern, per a qui ho vulgui dir més descafeïnat. És un temps en què aquelles formes de vida que dèiem porten un sediment dels segles molt marcat pel costumari del cristianisme. Ara mateix, molta programació cultural del temps nadalenc mostra titulars d'origens ben significatius: pastorets, pessebres, cançoner, pessebres vivents i totes les seves modalidats i variants.
El gran estudiós del nostre costumari, Joan Amades, explica detalladament aquelles celebracions del Nadal antic que varen portar l'origen de molta activitat cultural que ara tenim. El component popular de l'Església sempre ha celebrat festes. I aquelles celebracions en temps reculats s'han d'entendre en el context d'una civilització rude i espontània. Diu, per exemple, que l'any 1560 un concili celebrat a Barcelona va prohibir que els clergues anessin a les processons vestits de soldats o de reis, i que els nois i noies anessin despullats figurant àngels, i també la desfilada d'homes nus que figuraven sant Sebastià. Al temps medieval, sense els actuals palaus de congressos ni auditoris ni centres cívics, el recinte del temple cristià acollia les grans celebracions. Una catedral era la natural casa del poble. Explica Joan Amades que el «drama sagrat», per Nadal, era una representació teatral molt completa i plena de vida: recitació de textos bíblics, acció dramàtica, cants, escenificació vivíssima amb xais, bous, mules, voladissa de coloms i gran afluència de públic. Un dels drames sagrats que es representaven a la catedral de Girona era El martiri de Sant Esteve, i per donar més realisme a la història ( Sant Esteve va morir apedregat) el públic participava directament a l'acció apedregant el protagonista i ho feien amb pastissos forts i durs que es portaven confeccionats de casa; era qüestió de fer mal. És de bon entendre que la catedral quedava feta una llàstima. I els excessos escènics varen provocar que les autoritats eclesiàstiques prenguessin mesures restrictives. Era tota una teatralitat que ara, potser tirant pel dret, en diríem xou. Però anava més enllà. Aquella realitat va ser desplaçada i/o foragitada a l'exterior del temple.
Amb el temps -llargament renovador- allò que havia sigut el «drama sagrat» va anar evolucionant envers noves formes, adaptacions, representacions, fins a arribar als nostres calendaris i a les nostres comarques amb realitzacions que han anat mostrant-se amb una rica diversitat i també nova imaginativa. El mateix Joan Amades es deté en el detall dels canvis experimentats: «El pessebre és la plàstica d'aquell drama sagrat, el seu aspecte mut i gràfic; les cançons nadalenques provenen del text del drama, són la veu de les profuses figures que fan arribar fins a nosaltres llur paraula i aquella mateixa música que fa segles entonava aquell bé de Déu de gent que anava a dintre l'església; un canvi de costums va fer perdre la natural unció humana per convertir-la en figuretes de fang; del temple ha anat al racó de la llar on es fa pessebre». I quan el nostre pessebre ha contemplat que els canvis també han arribat a les llars i als nous ritmes socials, el pessebre sap fer-se la vida, és a dir la continuïtat, a les sales d'exhibició i als concursos. Semblantment, pastorets i pessebres vivents, amb les seves respectives agrupacions i federacions, són testimonis vius d'unes manifestacions que venen de lluny i saben mantenir molt alta la riquesa de la cultura popular i tradicional.
Tenim tota una herència, la cultura sedimentada fins arribar a nosaltres. Heretada dels nostres pares, avui la tenim prestada pels nostres fills.
