20 de desembre de 2018
20.12.2018
Diari de Girona

Escriure

20.12.2018 | 01:03
Escriure

De vegades tinc problemes perquè a la meva dona no li agrada aparèixer als meus articles. No perquè quedi millor o pitjor, sinó pel simple fet de sortir-hi. Vaig començar a escriure als 9 anys i el meu únic tema ha estat la meva vida, i tot el que m'ha interessat ho he posat en relació –i per tant en tensió– amb la meva vida. Ningú que m'hagi conegut en la seva edat adulta hauria de poder sobtar-se que el que visc formi part del que escric.

Però la meva dona encara s'enutja quan escric sobre ella. Aquest article tindrà un preu i serà un preu penós però a qui escriu no se li pot demanar que deixi d'escriure. És demanar a l'aigua que no es filtri per les escletxes. Em va conèixer escrivint i suposo que va ser això el que en part va agradar-li de mi, perquè, francament, pel meu perfil grec no crec haver seduït mai ningú. I ara s'estranya i fins i tot s'indigna de veure's reflectida als meus articles. De quina altra cosa podria escriure un home de 43 anys, abandonat i sensible, temerós de Déu i del plus d'intempèrie amb què les famílies quan es trenquen castiguen els infants? Quina altra cosa és la literatura?

Vaig triar escriure. Sí, però només una vegada i fa ja més de 30 anys. Recordo el lloc i el dia. El consell del meu pare i el «no tinguis por» del professor Manel. Des de llavors ha estat l'escriptura que m'ha triat a mi, i he escrit el que no he pogut deixar d'escriure, i he pagat preus severíssims, i per a mi viure ha estat escriure i aguantar el pes del que escrivia. En l'era dels linxaments, m'ha estat mostrat l'espant en un grapat de bytes. La correcció política, la dictadura dels dèbils i els qui volent evitar el conflicte acaben provocant els drames més irreversibles són les pitjors amenaces contra les quals avui han d'afirmar-se els homes lliures.

Per a mi escriure ha estat inevitable, inextingible. Els articles m'arriben. I quan m'arriben he de treballar-los, i de treballar-los molt, de vegades, perquè acabin tenint la forma que mereixen, perquè la idea llisqui sense grumolls, i llegir-los sigui com acaronar un cos indiscutible; però no puc capgirar-los, ni deixar-los estar, ni fer veure que no han arribat. Quan el verí de l'escriptura ha pres les regnes de la teva vida només pots discutir l'ordre dels paràgrafs però no l'essència ni la intensitat, que més aviat et discuteixen a tu, t'interpel·len amb violència, i abisme avall saps que l'únic destí és caure. No és una èpica, és una tragèdia. No és un mèrit, és una devastació, i tu vas casar-te amb un que escrivia.

Només m'interessa la literatura que explica la vida. La ficció és un artifici innecessari, una covardia. És un deshonor inventar-te un imbècil de qualsevol tribu africana per estalviar-se el preu de ser lliure. Escriure és ser pares. En algun moment vam decidir-ho i aquest moment encara ens destina, però ara té set anys i es diu Maria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook