Vox és més que un partit polític. És una visió possessiva d'Espanya. Una manera de voler-la preservar tal com és, o com pensen que hauria de ser, trepitjant, si cal, drets humans. D'aquí el seu èxit electoral. Vox, però, s'està mostrant com un sentiment transversal en què poden trobar encaix personatges polítics sobre el paper tan distants com són José María Aznar i Alfonso Guerra. Tots dos comparteixen amb Vox que, si cal, l'Estat ha de recórrer a la força -a la violència- per tal de garantir la integritat territorial d'Espanya. «Al secessionisme se l'ha de combatre amb la força», clamava aquesta setmana Alfonso Guerra, que un dia va dir representar la socialdemocràcia europea però que ha decidit encarar la seva recta final com un ultra. Res més lluny de la socialdemocràcia europea que allò que representa Alfonso Guerra. Absolutament allunyat de figures més transcendents dins del PSOE, com són José Luis Rodríguez Zapatero i Felipe González, o el mateix Pedro Sánchez, que combaten políticament l'independentisme però opten pels camins del diàleg, més o menys amples o estrets en funció de si tenen la dreta bufant-los el clatell (el drama del PSOE és que sempre està condicionat per les pressions d'aquests que tenen una visió possessiva d'Espanya).

Avui Alfonso Guerra està més a prop de Santiago Abascal que no pas de Pedro Sánchez. En la mateixa tribuna on clamava combatre l'independentisme fent servir la força, parlava dels resultats de Vox a Andalusia: «Els ciutadans són lliures d'optar per qui vulguin». Dit d'una altra manera, l'home que va dir emocionar-se davant la tomba de Machado a Cotlliure, blanqueja el partit que aposta per suprimir l'autonomia de Catalunya, per il·legalitzar els partits independentistes, per carregar-se totes les autonomies, per deportar immigrants, per tancar mesquites, per aixecar un mur a Ceuta, per tancar televisions autonòmiques, per urbanitzar tot el que calgui encara que siguin paratges protegits, per suprimir la sanitat pública, per protegir la matança de toros en públic, per derogar la llei de violència de gènere, per prohibir l'avortament o per suprimir els privilegis penitenciaris.

Guerra respecta aquesta ideologia i, en canvi, propugna utilitzar la violència, contra uns altres que, siguin catalans o bascos, són independentistes però demòcrates.