Al metro, al meu costat, una dona explica al seu fill adolescent que «soc una frase negativa» és una frase afirmativa i que «soc una oració composta» és una oració simple.

- Ho entens? -diu.

El noi va amb un llibre de gramàtica obert entre les cames. És evident, per l'hora i per la situació, que es dirigeix a l'institut o col·legi en el qual estudia. Potser té un examen i estan repassant el qüestionari.

- No ho entenc -diu el noi-. Quin interès tenen les frases a mentir?

- No ho sé, però menteixen molt. Tota l'estona. Si escoltessis un telenotícies deu minuts seguits, ho comprovaries.

- Els que menteixen als telenotícies són els polítics.

- No són els polítics -assegura la mare-, són les frases a través dels polítics.

- M'estàs dient que les frases utilitzen els polítics per mentir?

- No només els polítics, però especialment a ells, fill. Refia't de la gent, però no de les frases que diu la gent perquè la majoria de les vegades les diuen a la babalà, sense pensar.

- Allò de Quim Torra i Eslovènia, per exemple?

- Això se li va ficar a Torra al cap per l'oïda i ho va treure per la boca. Ell és un home que intervé poc en el que diu. Hi és, a disposició del que vulguin dir les paraules com un majordom a disposició del senyoret.

- Torra és un majordom?

- Un majordom del llenguatge, fill. Tots ho som en alguna mesura. Ho soc jo quan discuteixo amb tu perquè no has fet el llit o no has desparat la taula i tu quan em contestes de mala manera. Tu i jo no som com ens mostrem quan discutim, però les frases s'introdueixen en nosaltres i no paren d'atabalar-nos fins que les traiem.

- No cola -diu l'adolescent.

- No cola, no cola. D'on has tret aquesta expressió?

- No ho sé, de per aquí.

- Doncs a això és al que anava -diu la mare preparant-se per baixar a la següent estació.