Com deia Joan Fuster, i com s'afanyen a assenyalar antropòlegs i historiadors -de Marvin Harris a Pierre Vilar-, no solament «mengem pels ulls», com diria la saviesa popular, sinó que també «mengem pel cap»: és a dir, els productes i plats poden tenir una forta càrrega simbòlica. O literària: quantes pàgines -a vegades trivials- no ha fet escriure la maleïda magdalena de Proust! Pràcticament totes les cultures i pobles han desenrotllat simbolismes de caire religiós, històric o literari referents a algunes menges. És a dir, mengem el que som, més que som el que mengem.

Els jueus, de fet, no tenien una cuina pròpia: com deien els jueus medievals catalans, «rabinitzaven» els plats i dolços del país. Això volia dir que havien de complir les normes bàsiques de puresa kosher -no utilitzar derivats del porc, no menjar postres làctics amb la resta de menjars-, etc. Altrament, la cuina i la pastisseria medievals catalanes complien, conscientment o no, les normes kosher: solien utilitzar oli d'oliva en detriment del llard i substituïen la llet de vaca per llet d'ametlles, pràctiques compatibles amb l'alimentació jueva.

Per la resta, els dolços jueus eren idèntics als que es feien a la nostra Edat Mitjana, tal com explico al meu llibre La cuina medieval i renaixentista. Moros, jueus i cristians. Devien fer cremes i flams al forn -com encara avui fan els jueus sefardites (tot i que els jueus catalans no ho eren) d'Istanbul-, flaones i flaons, pastissets o crestes, postres amb fruits secs i mel, bunyols i d'altres que trobem, amb profusió, sobretot al País Valencià i a les Balears. Atenció: els espanyols i els socialistes catalans, quan gestionaven el centre Bonastruc de Porta, de Girona, feien passar els jueus catalans -que es deien elomites- per sefardites, cosa que és una falsedat tant nacional com històrica i una manipulació grollera. A la botiga que hi ha al costat d'aquest museu també mantenen aferrissadament aquests idees falses. Fins i tot aquells van ser els capdavanters de la «Red de Juderías de España», una organització negacionista (de l'existència separada de jueus catalans, que ni tan sols es relacionaven amb els castellans, sinó amb els occitans). El mateix Bonastruc ça Porta, que donava nom al centre esmentat, era d'origen provençal.

Un amic jueu dels Estats Units, que parla un meravellós català amb reminiscències medievals i amb un lèxic florit de tots els Països Catalalans, m'ha fet arribar aquest text, referent a la Festa de les Llums o de la Hanukkà -similar al nostre Nadal-: «Durant aqueixos dies de Hanukkà: mantegades amb oli d'oliva extra verge, bunyols de taronja i bunyols de carbassa espolsimats de sucre llustre, trenelles en regal, rosines en regal, robiols de nou en regal o bé robiols de nou espolsimats de sucre llustre, raoles de coliflor i carrota espolsimades de sucre llustre, albergínies fregides espolsimades de canyella i sucre o bé de vainilla ensucrada, torró de pastor, torró moll d'ametlla, cigarrons de poma especiada, rodelles de poma rebossada amb muscat i espolsimades de sucre i canyella, aranyones, borreques, pa de tafona endolcit amb mel i sucre, corona de núvia i patatim i patatam!».