Fa 40 anys que la Xina es va treure el coll Mao, calculo que quan es va posar de moda entre els joves espanyols. El que va de Deng Xiaoping a Xi Jinping en la política de Reforma i Obertura és un procés uniformement accelerat de riquesa i repartiment que ha portat la Xina a ser la primera economia mundial, ja que els seus pobres han baixat del 66,6 al 0,7 %.
En els vuitanta encara es presentava els xinesos com a negociadors trastornats i mil·lenàriament deslleials que portaven els executius nord-americans al suïcidi o la bogeria. No hi ha dades de morts entre llavors i l'actual trànsit incessant i quilomètric de contenidors per carretera, tren i vaixell. O mentien els vells teletips o les cultures van descobrir com entendre.
Com a productor, la Xina és dissuasori: si ho fan ells, no ho facis tu. Com a competidor, excloent. En produir més barat que ningú, qualsevol indústria que no vagi al capdavant en la innovació i la competitivitat basada en la tecnologia de seguida passarà a tenir els empleats que més cobren i menys treballen.
La Xina és corrupta en el seu comunisme i en el seu capitalisme i, 40 anys després, l'esguerro al qual Occident abraça és una barreja eficaç i ferotge de planificació i mercat, d'enormitat i desdeny pels drets humans, el desenvolupament sostenible i la democràcia.
El dúmping (vendre un producte per sota del seu preu o del seu cost per eliminar competidors) es retreu a la Xina en termes econòmics, laborals, ecològics, socials i democràtics. La Xina funciona econòmicament molt bé sense democràcia des del costat contrari a l'ultraliberalisme, que va de mort en règims autoritaris. La democràcia també està emparedada entre la Xina i Chicago.
