Els consellers Joaquim Nadal (PSC) i Lluís Recoder (CiU) foren els impulsors de sengles reformes de la Llei d'Urbanisme de Catalunya i motors de l'adequació dels seus respectius reglaments. Ho foren en temps econòmicament distints: el primer, en plena efervescència de la construcció; el segon, en plena crisi econòmica.

Només cal llegir la introducció/justificació de les dues reformes per comprovar-ho. Així, mentre Nadal parlava de racionalitat i de seguretat jurídica, Recoder reconeixia la dificultat objectiva de regular per llei una activitat pública-privada sotmesa a l'evolució econòmica. A ambdós consellers, però, se'ls ha de reconèixer la seva voluntat d'endreçar l'urbanisme amb l'objectiu d'assolir el principi de sostenibilitat.

Aquest principi jurídic, relativament nou en el nostre cos legal urbanístic i mediambiental, importat de l'exterior i vinculat a moviments de defensa de la Terra, és l'epicentre de totes les controvèrsies que Diari de Girona ha recollit en el decurs de les últimes setmanes en relació a l'estira-i-arronsa produït a diferents municipis de la Costa Brava entre les administracions públiques (ajuntaments i govern de la Generalitat) i diverses organitzacions ecologistes. No en va es tracta d'un principi jurídic de difícil definició i encara més complicada conceptualització. Un principi jurídic que, tant en el text legal del conseller Nadal com en el del conseller Recoder, requereix nombrosos i qualitatius estudis i anàlisis que preceptivament han d'acompanyar tot Pla d'Ordenació Urbanística Municipal.

El contingut comú de tots ells ha de respondre a la pregunta de per què aquest pla i no pas un segon o un tercer, justificació última de la bondat d'aquest. Un perquè relatiu a la qüestió més transcendental: quanta població hi cap, raonablement, en aquest o en aquell altre municipi?

Aquesta és la mare dels ous. De tots, i no sempre és fàcil que s'inspiri en la racionalitat que ha d'acompanyar tota planificació urbanística. A la província de Girona tenim exemples de tota mena. Previsions curtes que el binomi oferta/demanda estripa i previsions il·lusòries que no es corresponen a la primera de les regles de la nostra economia.

Totes elles, malgrat disposar de prou material informatiu i de diagnosis suficientment prou documentades, constitueixen una aposta política plena d'incerteses de futur. És per tot això suara dit que em va commoure la fotografia publicada en aquest diari on es veien els màxims responsables d'Urbanisme del govern català i nombrosos alcaldes que pateixen ara envestides raonades i raonables dels despectivament anomenats «ecologistes».

Em va commoure, perquè tots ells, els fotografiats, sigui per acció o sigui per omissió, són els responsables dels nyaps que se'ns venen anunciant. Què hi passa?

Redactar, modificar, adequar, ajustar, arreglar o transformar un pla d'urbanisme és tasca feixuga i feina que no llueix. Per això tenim les planificacions urbanístiques que tenim.

La majoria es poden catalogar entre deficients i insuficients per dir-ho suaument. Fer un POUM és construir la major màquina destructora d'un alcalde. L'al·lèrgia és doncs justificada perquè no ajuda a la reelecció. Per això defugen de fer-lo.

La nostra és una societat egoista en la qual preval l'interès individual i no l'interès general. A aquest últim han de sotmetre totes les administracions públiques la seva activitat, i així ho fan de manera molt generalitzada, però això no és garantia de res quan arriba el temps de posar les urnes.

Existeixen massa traves administratives, àdhuc prejudicis en els jutjats i tribunals del contenciós administratiu per flexibilitzar un pla urbanístic i adequar-lo al diapasó econòmic.

En totes les últimes polèmiques s'hi pot trobar deixadesa i frivolitat. Excessiu.