Les crides a la calma de Carles Puigdemont i del seu vicari davant el Consell de Ministres d'ahir a Barcelona valen per una mena d'embeinar-se-la sense massa honra. El secessionisme ha mantingut, en general, un perfil pacífic. Pacífic però impacient, com va demostrar una oberta, convulsa i lírica declaració d'independència unilateral (suspesa).

Aquesta impaciència juvenil, que de vegades conreen senyors i senyores amb fills i nets, va ser alimentada des d'instàncies suposadament responsables i obre una dinàmica que tots sabem com acaba: amb la Guàrdia Civil protegint els espantadissos burgesos dels barris fins de Barcelona perquè no siguin danyades ni les seves vides, ni les seves propietats, ni les seves fàbriques.

Mentrestant la dreta espanyola no para d'atiar el foc a imatge dels seus coreligionaris catalans, però a l'inrevés, i Pedro Sánchez ho tindrà difícil en la seva estratègia de refredar el tracte i conduir-lo per vies raonables, és a dir, fer servir les copes i els ors més que els bastos i les espases. Més o menys.

Josemari Aznar, amb la seva proverbial incompetència per a fabricar imatges d'alguna intel·ligència, deia en una entrevista de Matías Vallés: «Si entren lladres a casa, ¿vostè negocia amb ells?». Ja es veu que es consideren amos del país si ho equiparen amb el domicili familiar, però la veritat és que cap conflicte polític pot resoldre's només amb repressió, llevat que es pensi que no importa el preu a pagar per l'objectiu.

Les raons polítiques són més importants que les jurídiques, excepte pel que fa als drets i garanties individuals. Això penso. La política no és només l'art de somiar amb grans metes, també inclou la prudència quan l'objectiu s'allunya i l'esforç es torna melancòlic, i avui el somni d'una Catalunya independent està més lluny, molt més que al principi del Procés. Es va infravalorar la reacció unitària, política i sentimental, de vegades feixista, però només a vegades. O dit amb paraules d'un catxondo: «Van prometre Ítaca i no han arribat ni a Ikea».