La meva impressió és que ningú confia ja en un arranjament democràtic per a Catalunya. I no obstant això, si Catalunya no té un arranjament democràtic, llavors el futur de l'Estat espanyol està seriosament compromès i les seves possibilitats evolutives, tancades. Doncs, sense via democràtica, qualsevol cosa que hagi de fer l'Estat per desmuntar la pressió independentista, tard o d'hora, serà dubtosament constitucional. La brigada d'intervenció serà el poder judicial, les extralimitacions que estem veient dia sí i dia no com aquest increïble acte de requisar els mòbils de periodistes del Diario de Mallorca. La conseqüència és que al final ens instal·larem en un estat d'excepció permanent. Els que demanen ja, com Aznar, l'aplicació del 155 de forma permanent i duradora, i no per neutralitzar una il·legalitat manifesta sinó per derrotar una opció política legítima, no fan sinó assumir aquella conseqüència. No obstant això, introduir la Constitució en un estat d'excepció durador no pot sinó certificar la seva mort. Aznar no sembla ser conscient que aquest, sens dubte, és un desig de l'independentisme.

Vegem la qüestió de prop. Dic que ningú vol un acord democràtic. Per descomptat, no ho vol Vox, que desitja anar al xoc obert. És l'Espanya dels balcons i del « A por ellos», l'Espanya que tard o d'hora oposarà als CDRs els seus propis comitès en defensa de la Constitució. És l'Espanya que s'ha cansat ja de la política, en la qual no veu sinó xerrameca, hipocresia i debilitat. És l'Espanya que cau en les provocacions de Torra i que no aconsegueix assimilar ni comprendre el fred joc dels dirigents catalans, cosa que no ens ha de sorprendre gaire. Fins i tot un observador tan subtil com Samir Nair, preguntat sobre el que pensava del problema català, va ironitzar amb demanar un any sabàtic per estudiar-lo. Si aquest és l'estat mental d'algú ple de talent, podem suposar el caos psíquic de qualsevol espanyolet de carrer amb aquest assumpte.

Cada dia que passi, aquests ciutadans cansats aniran en augment. El propi d'aquesta gent de Vox respecte als del PP i Ciutadans és que als primers els importa poc ja la premissa democràtica. Acabar amb aquest assumpte s'ha tornat el seu imperatiu incondicional. Si es viola la democràcia formal i es força la llei, els és igual. Però un acord democràtic tampoc el volen el PP o Ciutadans, encara que estan condemnats a emprar encara de forma inercial el llenguatge de la Constitució. El propi d'aquestes dues formacions és que l'única democràcia en forma que accepten és l'actual. Catalunya només tindrà, per a ells, la forma democràtica de les eleccions estatutàries. Per totes aquestes forces no vol dir res que, elecció rere elecció, les forces majoritàries estatutàries vulguin una altra forma democràtica. Poc importa per a PP i Ciutadans que el nostre Tribunal Constitucional es carregués la forma democràtica constitucional. Per a ells no hi ha altra democràcia que la que un dia va legitimar la Constitució.

Però avui aquesta forma xoca amb el seu propi exercici, és impugnada per ell. La contradicció és interna i insuperable. Això certifica igualment el curtcircuit polític de la Constitució. A Catalunya, almenys, la Constitució només produeix efectes que la impugnen.

Acceptar només aquesta democràcia en forma de la Constitució és òbviament una excusa. Té a veure amb la decisió existencial de la dreta espanyola que la del 78 és el màxim que poden cedir, la seva línia vermella històrica. Per descomptat estem davant d'un cas més de ceguesa, mesquinesa i dogmatisme dels que la dreta espanyola ha donat mostres al llarg de la història. Resulta evident que hi ha altres formes democràtiques de defensar els grans valors de la dreta i que aquí certa flexibilitat podria ser encoratjadora. La ciutadania de dretes d'Alemanya es reconcilia amb una forma federal com la de l'actual República. És una peculiaritat històrica que la dreta espanyola es vinculi de forma dogmàtica i fetitxista als seus instruments constitucionals. Quan un poderós moviment democràtic amenaça de desbordar la seva lletra, ella respon amb inflexibilitat. Així, el col·lapse polític està garantit. Doncs la política sempre està oberta a la novetat històrica. La nostra dreta, no.

Però gairebé ja no hi ha dubte que el tàndem Torra/ Puigdemont tampoc vol una solució democràtica. Aquesta evidència no es desprèn només d'invocar la via eslovena, que va recolzar amb les armes un referèndum de més del 90% de vots afirmatius de la independència. Però Iugoslàvia era una federació cosida amb els budells de Tito. Cal recordar que, a més, Eslovènia disposava d'una part de l'exèrcit iugoslau i que la guerra va acabar en pocs dies davant la possibilitat d'un enfrontament de llarga durada amb suport de les potències europees. Invocar aquest antecedent testimonia que ja no es pensa en un horitzó democràtic. Abans es va invocar Kosovo, que va tenir com a antecedent la política ultranacionalista de Milosevic, que va portar a violacions massives dels drets humans per part dels serbis. Res semblant es pot al·legar aquí. Invocar aquests antecedents implica que, per als independentistes, el referèndum de l'1-O és tota la democràcia en forma que pensen concedir.

Resulta evident que aquell referèndum no va ser democràtic. No va ser un referèndum en forma ni amb garanties; ningú pot concedir força jurídica i ningú ho ha fet. Això obliga a dir a Junqueras, fins i tot en la més recent entrevista des de la presó, que cal seguir sumant per convèncer una part major de la població. Ara bé, és fàcil veure la contradicció en què es mou l'independentisme quan reconeix la necessitat d'augmentar les seves xifres i, al mateix temps, enforteix la seva capacitat coactiva, amb campanyes que tensionen l'opinió pública alienes a la causa de la democràcia. Aquesta necessitat d'augmentar el suport popular juga dins de l'aspiració a un referèndum estil Quebec o Escòcia, però s'ha de recordar que aquestes consultes es van celebrar en clima de pau social, amb independència dels mitjans de comunicació oficials i renunciant a tota coacció indeguda.

Així que no es pot reclamar una solució democràtica i al mateix temps generar una atmosfera que és incompatible amb ella. Aquesta contradicció em sembla resultat que les forces independentistes han perdut tota esperança de pujar el seu sostre electoral. Han de seguir parlant de democràcia, però ja la col·loquen en el passat. Tota la seva esperança és que l'Estat no concedeixi una solució democràtica per així atenir-se a aquest antecedent espuri d'1-O. Com deia Sardà amb terrible ironia en un recent article a El Periódico, els independentistes aviat tindran el que volen: un govern tripartit de PP, Ciutadans i Vox per mantenir l'únic acte democràtic que accepten, el d'1 d'octubre.

En realitat, algú que cregui en la democràcia com a solució de conflictes es preocuparia per dotar de forma i condició una consulta popular. Canviaria la Llei de referèndum, i formalitzaria les condicions per a la seva validesa i força jurídica. Per exemple, que fixés l'exigència que els mitjans de comunicació oficials siguin imparcials, que les institucions representatives no puguin intervenir de manera invasiva, que hi hagi pau social sense manifestacions coactives; per exemple, que definís les quantitats necessàries de vots afirmatius per generar obligacions a l'Estat (segons el cas). En el present, cap d'aquestes condicions es compleixen a Catalunya. No obstant això, ningú les reclama. Per tant, no es pot dir que hi hagi algun actor sostingut per la norma democràtica. El Govern de Sánchez hauria de denunciar aquesta situació i no deixar el camp democràtic als que no creuen en ell. Doncs totes les tragèdies comencen quan els actors polítics han deixat de contemplar una solució democràtica.