Després del terratrèmol andalús, els assessors demoscòpics dels partits comencen a recompondre les seves estratègies. El PSOE donava una última oportunitat al diàleg territorial traslladant el Consell de Ministres de divendres a Barcelona, ??però els seus barons autonòmics exigeixen a Pedro Sánchez un canvi d'orientació en tota regla. Les enquestes que circulen en comunitats històriques per al socialisme, com Castella-la Manxa o Extremadura, són indicatives que Andalusia no és una anècdota explicable només en clau interna. També Podem ha iniciat un gir en el seu discurs, ja sigui reconeixent el fracàs del chavisme a Veneçuela ?fins ara un dels seus models de gestió? o reivindicant el valor aglutinador dels símbols patriòtics ?com ha fet Íñigo Errejón. L'esquerra espanyola sembla haver captat que, en l'actual moment populista, el conservadorisme també sap jugar a moure emocions i explotar-les políticament. I ho farà amb creixent intensitat.

Els reposicionaments en el centredreta són inevitables, no només pel moment polític que vivim, sinó també per la creixent competència: es marca territori i es lluita pel vot ideològic. El cas de Cs resulta interessant, ja que la seva proposta de reformes socials i econòmiques ?molt en línia amb el que pregonen els països escandinaus? conviu amb una percepció molt dura, per part dels nacionalismes i el socialisme espanyol, de la línia del seu discurs territorial. Llastat per una certa indefinició política ?i per la seva aliança amb els liberals europeus?, Cs haurà de triar entre atreure's el vot més a la dreta ?PP i Vox? o potenciar la seva ala esquerra ?una socialdemocràcia més oberta als mercats en allò econòmic i amb un enfocament més jacobí. La seva opció després de les andaluses sembla ser el viratge cap a un centrisme d'esquerres, bàsicament per dos motius: evitar l'acusació d'estar blanquejant a Vox i pescar en el calador del PSOE, les expectatives han quedat minvades després del fiasco andalús. El PP i Vox, en canvi, plantegen la seva pugna clarament en el territori propi del votant conservador: menor fiscalitat, ordre públic, valors morals. I, igual que els socialistes s'han vist obligats a refer el seu discurs aquestes últimes setmanes, els populars es troben forçats a rearmar-se ideològicament a causa del perfil baix i neutre adoptat durant els anys de Rajoy, molt més centrats en la gestió quotidiana que en l'elaboració d'un projecte il·lusionant. El problema del PP, es deia llavors, és que no té un projecte de país més enllà de mantenir-se al poder i preservar les bigues mestres de l'Estat. La defenestració de Soraya Sáenz de Santamaría i arribada de Pablo Casado han suposat un tomb notable en el discurs del partit, que sembla emfatitzar una retòrica pròpia dels anys 90: neoliberalisme en l'àmbit econòmic i «joanpauisme segon» en el moral. Però, en realitat, el que pretén Casado és tancar l'esvoranc obert per Vox, el qual podem qualificar de «dreta sense complexos». La dificultat del PP consisteix en què es troba entre dues formacions que retallen la seva base de vot: un des del centrisme modernitzador i un altre des del conservadorisme d'ordre. I tots dos es postulen com a partits nous sense el pecat original de la corrupció.

De les autonòmiques en sortirà un escenari fragmentat, que s'assentarà sobre premisses diferents a les de fa quatre anys. La crisi territorial ha activat la simbologia i el vot en clau nacional, el creixement econòmic no ha aconseguit temperar el malestar social, els dos partits centrals segueixen perdent base de vot, l'euroescepticisme creix a tot Europa i molts consensos s'han trencat. El nou punt d'equilibri no serà ja el de 2015 ni el de fa unes dècades. Em temo que dir adeu a la sobrietat tindrà els seus costos. I seran indubtablement alts.