La millor, què dic, l'única manera de mostrar que realment a Catalunya no hi ha llibertat és restringir-ne la llibertat. Vista així, l'actuació dels CDRs té tota la lògica. Si no fos per ells, els catalans farien la seva vida amb tota tranquil·litat, i això sí que no. Catalunya ha de queixar-se, ha de cridar que viu oprimida, i si ningú no l'oprimeix, per això hi ha els CDRs. Imaginin on anirien a parar tants segles de laments, si de cop tothom descobrís que qui vol anar a treballar hi va, qui vol anar al cinema també hi va, i qui s'ha citat al meublé amb la seva amant també hi pot anar. I per si no fos suficient, tot això parlant català. Com quedarien els catalans? Doncs com uns victimistes, gent que viu en un lloc ric, pròsper i sense problemes, i es queixa sense motiu. Per fortuna, tenim els CDRs, que treballen perquè això no sigui així, mirant sempre d'assegurar-nos algun motiu de queixa.

No és que se'n surtin gaire, perquè un parell de dies a l'any intenten tallar quatre carreteres i organitzar no sé quins aldarulls a les ciutats, i no aguanten fins més enllà de l'hora de dinar, però el que compta és la intenció. Algú podria pensar que protestar contra el govern espanyol a base d'emprenyar els catalans és una estratègia peculiar, quan no directament idiota. Però quan estiguem temptats de creure que tots els CDRs són carn de psiquiàtric, hem de recordar que no, que perjudicar els catalans és l'estratègia perfecta per poder després cridar al món que els catalans viuen perjudicats. Si ni Espanya ni França ni la Xina ni Andorra es preocupen pel malestar dels catalans, ja se'n preocuparan els heroics CDRs, encara que per un dia hagin de matinar, tan bé que s'està al llit fins les onze.

S'ha de ser comprensiu amb els nens i nenes dels CDRs. Tot forma part d'una estratègia. Els seus xisclets de groupies adolescents, les seves ganes de ser atonyinats per la policia, l'estètica revolucionària extreta d'una pel·lícula antiga que un dia van veure, les consignes èpiques que criden, tan buides com els seus cervellets, tot pot semblar ridícul, i de fet ho és en extrem. Però treballen per nosaltres, no sigui que ens adonem que, tret d'ells i el nostre govern, no tenim altre problema.