Avui no em puc estar de recordar el poema de Mario Benedetti Com serà el dia d'avui, un cant a la vida mirada amb optimisme i agraïment, dues virtuts que cotitzen a la baixa. Amb els dos últims versos ja en fem prou per entendre el missatge de l'autor uruguaià: «El que passi avui depèn de mi. Jo he de triar quin tipus de dia vull tenir. / Que tinguis un gran dia... a no ser que tinguis altres plans».
Avui és un bon dia per agrair, defugint de l'habitual queixa, estèril i irritant, no fos cas que es caigui en aquesta tendència definida per la psicologia com «locus de control extern», en referència a l'actitud d'atribuir a altres -persones o circumstàncies- la responsabilitat sobre la nostra sort.
No és la meva intenció fer de la columna d'avui un escrit moralitzant, tot el contrari, només és una proposta que m'estic aplicant, d'aprofitar l'embranzida de les trobades familiars d'aquests dies per mirar d'estirar al màxim l'esperit d'harmonia i agraïment que es respira arreu. «El got mig buit» com a perspectiva de vida no ens permet prendre consciència de les coses bones de les quals gaudim i en les quals estem immersos. Perquè el dia a dia ens porta al parany de pensar negativament, que invisibilitza les nostres oportunitats, ens fa ignorar la xarxa d'afectes i acabem perdent la solució dels problemes. Hauríem d'estendre a tot l'any l'esperit nadalenc i no circumscriure'l a aquests dies de festa, que passen fugaçment i ens endinsen al gener inexorablement. Arrencar l'any amb alegria i ganes de viure-la, que no vol dir no ser conscient de la realitat. Mario Benedetti ho explica molt millor:
«Avui puc queixar-me de la meva salut / o puc alegrar-me que estic viu. / Avui puc plorar perquè les roses tenen espines / o puc celebrar que les espines tenen roses.» Avui puc lamentar-me de tot però no ho faré perquè seguiré els consells del poeta.
