El diàleg és l'única arma possible per fer política. La trobada entre els presidents de l'Estat i la Generalitat és una bona notícia. Només alguns exabruptes dels líders de la dreta i de la consellera Artadi aigualiren la festa. Evidentment ben acompanyats per alguns titulars de mitjans de comunicació radicals de Madrid i Barcelona.

Pedro Sánchez no ho tenia fàcil, però se'n va sortir amb un notable. Va aguantar tota una setmana de provocacions que només buscaven que la reunió es saldés amb un autèntic fracàs. Els partidaris del 155 no sabem encara quina proposta fan en favor de Catalunya que no sigui veure un país agenollat als seus peus. I a l'altra banda, els que encara aposten per la unilateralitat sembla que volen passar a la història com a màrtirs d'una situació que no porta enlloc. Aquest és el cas d'aquesta senyora que presideix l'ANC i que intenta encendre els carrers i places de casa nostra. Per sort cada dia té menys seguidors i el fracàs de les manifestacions fou innegable. I això que aquesta organització deia que no era política... Seguint les directrius d'aquests fanàtics, Catalunya no arribarà a la independència, sinó que en pocs mesos pot perdre l'autonomia. Només és necessari que el tripartit PP-Cs-Vox arribi a la Moncloa per tal de comprovar-ho.

Hi ha un sector de l'independentisme que opina que, com pitjor vagi tot, millor. No els importa l'economia, ni els empresaris ni els treballadors. Van a pinyó fix i llevat del secessionisme, no tenen cap més proposta que pugui engrescar una ciutadania dividida al cinquanta per cent.

El Parlament de Catalunya tancarà l'any sense haver redactat ni una sola llei. Es dediquen els 135 diputats a una política de gestos, de discursos abrandats a favor de la independència o en contra i poca cosa més. A ningú li hauria d'estranyar que al llarg de gairebé quatre mesos estigués tancat, sense activitat. I això ens hauria de fer meditar si de debò no volem perdre el tren del futur. Això sí, tothom cobra un bon sou a final de mes. Tant els de dretes, com els d'esquerres com els antisistema. Malgrat no treballar, ningú no hi ha renunciat.

Malauradament a Catalunya, entre les trobades a casa d'en Puigdemont, l'ANC, Òmnium, els CDRs i els grups radicals, no se sap qui mana. El president Torra és un personatge que rep ordres des de diferents sectors i fa molta pena. No té cap mena de personalitat i encara avui no se sap què fa a la presidència de la Generalitat. Puigdemont hi va voler posar un titella que dirigeix personalment des de Waterloo, sense ser conscient que cada dia perd més el sentit de la realitat de Catalunya.

La manca de lideratge és evident i una colla de llepacrestes com Artadi o Pujol es dediquen a fer declaracions incendiàries que no porten enlloc. Mentrestant, ERC es fa el despistat i continua pendent d'unes enquestes que li donen la primera posició en unes hipotètiques eleccions. Aragonès no aconsegueix marcar territori i els consellers republicans estan tan desapareguts com els imposats per Puigdemont.

Els propers mesos poden ser interessants. Els independentistes no tenen més opció que aprovar els pressupostos de Sánchez per tal d'intentar poder arribar a finals de legislatura. Una contesa avui podria reproduir els recents resultats d'Andalusia, per la qual cosa Catalunya tindria totes les de perdre. Pedro Sánchez ofereix diàleg i això significa un primer pas. De ben segur molts restaran descontents, però és una oportunitat d'or per refer ponts, sense que cap dels partits hagi de renunciar als seus principis. L'alternativa a Sánchez ja sabem quina és: aplicació de l'article 155 i mà de ferro. A l'Espanya profunda el president socialista és titllat de traïdor, d'amics dels colpistes i ja no sabem quantes coses més. Ara seria bo que aquí ERC recollís la possibilitat d'encetar una nova etapa en la qual es parlés dels problemes reals del país, tenint en compte que una de les prioritats ha de ser la llibertat de tots els empresonats.

Bon Nadal a tots!