Si Catalunya fos una potència econòmica mundial, ara mateix estarien celebrant el Nadal amb canelons i neules a Montana, Kansas o Arizona. I també farien cagar el tió. Perquè l'expansió d'elements culturals i de tradicions sol estar lligada, de manera inevitable, a la capacitat econòmica que tinguin les nacions on s'originen.
Fa mig segle, quan jo era una criatura, no havia sentit a parlar mai del Pare Noel. Avui, en canvi, pels nostres carrers i botigues es passegen senyors de barba blanca, vestits amb roba vermella, fent dringar una campaneta. Ja formen part del nostre paisatge. Igual que les carabasses de Halloween. O l'allau d'ofertes del Black Friday.
Si et dius Estats Units i tens dòlars a cabassades, com tothom sap, pots imposar sense problemes les teves maneres de fer a altres països. La imposició també inclou les accions i les ocurrències dels seus líders polítics. Encara que siguin tipus calamitosos. Com Donald Trump, l'únic taral·lirot del planeta capaç de trucar un nen per Nadal i etzibar-li: «Encara creus en el Pare Noel? Perquè als set anys, això ja és una mica extrem, oi?».
Si Trump fos honest cada cop que s'emmiralla, hauria d'admetre que l'única cosa extrema, però extrema de debò, és que barregi la seva condició presidencial amb aquests tics de nou-ric mal educat, racista i gamarús. Aquest trogloditisme no el podrà dissimular mai. Encara que es calci una barba postissa, un pijama vermell i es passegi per Nova York a dalt d'un trineu. Quin poema de president.
