Diu l'Evangeli de Mateu que uns mags que procedien de l'rient, de les terres i els pobles on surt el sol, varen veure un estel i, savis com eren, van entendre que l'astre que acabava d'aparèixer a la volta del cel havia vingut a anunciar-los que era a punt d'esser desxifrat un gran misteri: malgrat els errors, malgrat la bestiesa i la barbàrie, la humanitat pot esser redimida. Umberto Eco ha escrit que, només per haver estat capaç d'afigurar-se aquest mite, la humanitat mereix ser redimida. De molt antic, aquells mags observaven el cel i intentaven interpretar els seus signes. Agrupaven els estels, imaginaven les constel·lacions i els posaven noms. Quasi sempre eren noms de déus. Sovint els seus judicis, les interpretacions que feien dels senyals del cel, de la influència atribuïda als astres sobre el destí i la vida dels homes, es posaven al servei dels reis i dels prínceps. I els anunciaven com serien les seves batalles, els deien si serien venturosos en els actes d'amor.
Va aparèixer l'estel enmig del cel i cadascun d'aquells mags el va veure des del seu país, des del palau en què habitaven. Sabien que era un estel jove, perquè hi ha estels just acabats de néixer i d'altres que, tot i que són morts de fa estona, encara ens arriba la seva llum. Sabien també que cada astre és únic i que és el testimoni d'un instant de l'evolució de l'univers. El veieren des del seu país, tot i que també sabien que cada tros de terra té el seu propi cel. Però aquell estel es podia veure des de molts indrets. Avesats que estaven a interpretar la música dels astres, els silencis de l'espai infinit, començaren a pensar en aquell astre cabellut i ros. Pensaren: anit passarà l'estel de cabells d'or sobre el camp de palmeres. L'he de seguir fins allà on em porti. Vindrà des del sud.
Altres testimonis expliquen que eren tres, que es deien Melcior, Gaspar i Baltasar, que n'hi havia un que tenia la pell negra i un altre la barba molt blanca, envellida pels anys. Prepararen el viatge i partiren rere l'estel. Hi confiaren. Pel camí trobaren caravanes que travessaven el desert, trobaren mercaders d'esclaus, transitaren per terres desconegudes, acamparen vora les ciutats, algun d'ells hagué d'embarcar-se i travessar la mar, suportaren tempestats i es refugiaren en coves que, en altre temps, havien estat habitades. Finalment arribaren a la ciutat de Jerusalem. Allà es trobaren i es contaren que havien vist un estel fulgurant, que l'havien seguit, però estaven perduts perquè tot just els acabava de desaparèixer.
Llavors decidiren acudir a Herodes el Gran. Estava malalt i vivia desesperat i solitari voltat d'una cort de generals insatisfets, de ministres prevaricadors, de consellers venuts, de cortesans sempre disposats al complot, a la traïció, a l'escarni. Era violent, criminal i feroç. Un endeví li havia dit que un astre nou i capritxós solcava el cel de la ciutat. I que l'astre era qui havia portat fins a Jerusalem aquells savis arribats de l'Orient remot que cercaven un rei nou just acabat de néixer que portaria la pau a la terra. Consultà els savis doctors i aquests li digueren que, segons advertia el profeta Miquees, la naixença d'aquest rei es produiria a Betlem. Els va dir: «Anau-hi, assegurau-vos que aquest rei ha nascut i tornau. Tothom m'ha traït, no ho faceu vosaltres». Arribaren a Betlem. Els hostals, els albergs i les fondes eren ocupats. L'estel els guià fins a una cova que servia d'estable. I allà trobaren aquell infant just acabat de néixer. Una mula i un bou li alleugerien el fred amb el seu alè. Li oferiren els béns que portaven i partiren de nou.
Els va commoure el simple gest d'una mare jove i pobra. I a Betlem varen entendre la força de la feblesa, l'irresistible poder d'aquells que aparten la violència de les seves vides, que són capaços d'estimar a canvi de res, que admiren la bellesa que es concentra en el rostre d'un captaire, en el gest d'un infant, en la mirada d'una jove pàl·lida, d'ulls blaus.
