El defensor del poble, ja no me'n recordava que existia, senyor Fernández Marugán, ho ha dit: «Volem estrangers al camp, però no a la mateixa cua del metge». I això que paguen la seva assistència sanitària i els ho descompten de la nòmina (suposant que tinguin nòmina). El defensor del poble, síndic de comptes, síndic de greuges, diputat del comú i coses semblants són aquestes persones que assenyalen les nostres faltes però no tenen els mitjans per corregir-les. Com l'observatori dels preus que ens diu que el lluç fresc puja una barbaritat, però no ens diu com conduir-lo, al lluç, per la senda de la contenció.
En fi, que el senyor Fdez. Marugán té raó. Quan jo em guanyava unes pessetes com a paleta el capatàs menys compassiu era el que havia treballat més anys com a immigrant. Som un país d'immigrants: per això no ens agrada veure'ls, ens recorden que nosaltres també anàvem genets d'una somera. Amb sort. Ara creiem, fermament, que Chanel ho cobrirà tot, i si Chanel no hi arriba, Margaret Astor efecte gloss.
La misteriosa desaparició o invisibilitat dels emigrants, sobretot quan n'hi ha molts, com passa a El Ejido, em recorda que una vegada vaig travessar els EUA i, excepte una noia de Texas, no m'hi vaig trobar cap mossa gallarda. Vaig concloure que les guardaven liofilitzades, a l'interior d'un flascó, i només les treien per a les superproduccions de Hollywood. Com els servents dels terribles Primordials en els espants concebuts per Lovecraft. Així voldríem els emigrants: frescos i forts a les sis del matí i guardats en forma de sals essencials en el flascó a partir de l'ocàs, que no facin servir els nostres passejos, cinemes i sales de parts, però, si no pareixen elles, qui reposarà l'exèrcit laboral i el fons de pensions? No calleu, covards.
En fi, que bé està ordenar, legalitzar, contenir l'onada d'immigrants, és clar, però ells no van saquejar les caixes d'estalvis, ni van signar hipoteques amb insolvents, ni van vendre pisos pel seu pes en or. Amb enemics així d'escanyolits, poca honra guanyareu.
