Dimarts passat (25 de desembre de 2018, Dia de Nadal) a les deu del matí una gran quantitat de persones vam omplir a vessar la sala de cerimònies del tanatori de Girona per acomiadar en Pepe Guerrero Romero. Tots volíem acompanyar la famiíia en el seu dolor, en la seva tristesa, però tots volíem també expressar el respecte, l'admiració i l'agraïment a la generositat de «l'avi Pepe».
Va oficiar la cerimònia el capellà de Germans Sàbat i van intervenir en Benet Bracero, durant molts anys president de l'associació de veïns, i la directora de l'escola de Taialà.
Era com si el pueblo entero s'hagués traslladat de Germans Sàbat al tanatori de Girona, de les proximitats del Ter a les ribes mateixes de l'Onyar. A Germans Sàbat pueblo ho vol dir pràcticament tot: el sentit de poble amb relació a la gran ciutat (els veïns de Germans Sàbat durant molts anys anaven, baixaven, a Girona), vol dir també una identitat forjada amb totes les històries personals i familiars i reforçada per la pertinença a una comunitat nova d'una col·lectivitat que en els contorns identificables de Germans Sàbat començava a reconèixer els primers compassos de la legítima aspiració a una vida millor. I volia, evidentment, dir el sentit de col·lectivitat, de vida compartida, de vida comunitària.
Gent com en Pepe vinguts d'altres terres, d'Andalusia sobretot, amb arrels emocionals molt profundes a la terra dels seus orígens i amb arrels també molt profundes a la terra que els havia acollit i on havien de crèixer i fer-se grans els seus fills i els seus nets.
He explicat diverses vegades tot el que representava el compromís amb la col·lectivitat dels homes i de les dones de Germans Sàbat i el sentit de la seva lluita per la dignitat. La lluita per un barri digne i uns serveis homologables; per uns habitatges dignes; per una llar d'infants, per l'escola, per la biblioteca, pel dispensari convertit en CAP, per la llar d'avis, per l'Institut. Cada victòria, que mai no van ser fàcils, era un pas més en el progrés desitjat en l'obtenció d'uns serveis que havien de confirmar del tot la ciutadania de ple dret de tota la gent que va començar amb les seves mans i amb uns ideals a l'esquena que havien forjat en els temps difícils de la guerra i de la immediata postguerra en les seves terres de procedencia.
Aquest era el sentit que expressaven sempre persones com l' Antonio «el ciego» assegut a la porta del bar de la família Roca a peu de carretera i molta altra gent que amb el seu treball havien construït de forma pragmàtica els fonaments d'una societat més justa i més igualitària amb els mateixos drets per a tothom com els havien ensenyat els seus mestres. I aquesta és la significació que tot un poble va atorgar a en Pepe Guerrero, perquè se l'havia guanyat a pols.
A l'AMPA de l'Escola de Taialà, a l'Associació de Veïns, en els homenatges a la gent gran, a l'Ajuntament de Girona com a treballador, a l'Ajuntament de Girona com a regidor, en Pepe Guerrero havia esdevingut una presència important, una presència imprescindible. Ho poden acreditar tots els veïns del poble, ho poden acreditar els germans Roca, que cada any servien l'arròs i el menú de l'homenatge a la vellesa al menjador de l'escola i en Pepe, amb molta més gent, asseguraven que tot l'acte es desenvolupés amb un respecte reverencial per a les persones més grans.
Home discret i eficient, compromès amb el socialisme, es va fer càrrec a l'Ajuntament de Girona de tasques difícils tant a la brigada antiplagues com en la direcció de les brigades municipals. El termòmetre de l'eficàcia d'en Pepe Guerrero en aquesta brigada va ser aconseguir fer desaparèixer dels carrers de la ciutat, de les lleres dels rius, l'espectacle denigrant dels rosegadors. Quan ara alguna vegada apareix algun rosegador mort al carrer recordem el treball impecable d'en Pepe. Després va deixar aquesta especialització i es va fer càrrec d'una dimensió més global: les brigades com a braç actiu de l'Ajuntament per atendre amb immediatesa les demandes dels ciutadans; ell entenia a la perfecció aquesta filosofia.
Puc dir que em va satisfer especialment que fos ell qui em substituís com a regidor a l'Ajuntament i s'incorporés a l'equip de l' Anna Pagans. Anava al número 15 de la llista de la candidatura de 1999 i vam treure catorze regidors. Quan vaig plegar li tocava al número 15 i el 19 de gener de 2002 (d'aquí pocs dies farà 17 anys) va prendre possessió. Crec que la seva condició de regidor el feia feliç però el feia encara més feliç viure amb tota la intensitat el treball que ell ja coneixia per a la col·lectivitat. En Pepe Guerrero va ser un servidor públic de primera magnitud i, com han expressat moltes persones, estimava Girona amb un amor de proximitat, de quilòmetre zero, de gironí.
Molts, amb la referència d'en Pepe, s'haurien de preguntar sobre la dimensió de la catalanitat, sobre les identitats compartides i sobre el país i la ciutat que volem i sobre el paper que hi han jugat gent com ell. Sense ell, sense molts com ell, no seríem com som.
