Per a mi la política ha de tenir com un objectiu primordial ordenar la vida dels pobles de forma que els ciutadans tinguin garantida una vida digna. A Europa occidental això es va aconseguir després de la II Guerra Mundial amb l'estat del benestar, un «pacte», contracte amb la societat, subscrit bàsicament entre demòcratacristians i socialdemòcrates que volia i va aconseguir en bona part, desenvolupar els països de forma que una àmplia majoria de la població gaudís d'un nivell de vida que li permetés viure amb dignitat (tenint assegurades les prestacions/necessitats bàsiques). Avui el gran problema polític és si serem capaços de trobar una forma d'organitzar la nova societat que la ruptura tecnològica ja està desenvolupant sense deixar enrere una bona part de la ciutadania.
Anton Costas parla de contracte social referint-se a Espanya però el problema es pot estendre al món sencer. I aquest és el problema que hem de resoldre fent política en majúscules si volem contenir l'avenç de l'ultradreta. A Vox no se'l combat com sembla dir Iglesias amb manifestacions contra el feixisme sinó donant solucions i tornant a donar seguretat a la ciutadania que ell i els seus fills tindran garantits els mínims per poder tenir una vida digne (habitatge, serveis bàsics, sous dignes, etc). Aquest és un dels grans reptes polítics que ha d'afrontar la generació actual, sobretot les esquerres.
No parlaré avui dels grans reptes com el canvi climàtic, la immigració o el control de les grans empreses i desenvolupaments tecnològics etc, que demanen respostes globals. Només diré que el camí iniciat per les Nacions Unides per intentar trobar acords sobre aquests temes (fa temps que hi ha cimeres sobre canvi climàtic i altres temes i s'acaben d'iniciar les dedicades a immigració) és allò correcte amb totes les seves dificultats. I és clar que els grans detractors d'aquests acords són els populismes ( Trump, Bolsonaro o els euroescèptics de la ultradreta per citar exemples propers); ells volen tirar endavant un món desregulat en què molts ciutadans quedarien enrere i desprotegits. Però per avançar en aquests temes calen grans acords (altra vegada la paraula acord, pacte) i això vol dir reforçar les institucions i la voluntat d'acordar, per trobar solucions reals als problemes.
Tot això em porta a parlar de la necessitat de consens, com el que es va donar a Europa en acabar la II Gran Guerra i que va donar lloc a l'estat del benestar o com el que es va donar a Espanya durant la transició per acabar amb el règim franquista. Sense deixar de plantejar les solucions que cada grup o partit cregui més adients, la política ha de tractar de trobar acords sobre les regles de joc que funcionin governi qui governi. Per exemple, aquí sembla que hi ha consens sobre que cal una reforma constitucional que ajudi a modernitzar Espanya i, de passada, a destensar la relació Catalunya-Espanya. El PP diu que no hi el consens necessari i els independentistes ho menyspreen tot dient que és impossible. Crec que els únics problemes són uns líders de la dreta i dels independentistes que són curts de mires.
Els proposo un exercici per passar l'estona i fer reflexionar: podríem pensar en una comissió representativa dels diferents partits per consensuar una reforma de la Constitució? Què els semblarien noms com Núñez Feijoó o Ana Pastor (PP), Francesc de Carreras (Ciutadans), Iceta (socialistes), Errejón o Rabell (Podem), Aitor Esteban (PNB) i afegeixin uns noms que tots podríem tenir al cap per ERC i PdeCAT (no en poso cap per no comprometre ningú en aquest món convuls de l'independentisme). Creuen que si s'asseiessin junts un temps raonable amb un text de base (per exemple les bases per una reforma de la Constitució que un grup de constitucionalistes van donar a conèixer fa uns mesos) no serien capaços de posar-se d'acord? Doncs això, i si treballéssim en aquesta direcció en comptes d'encoratjar als CDRs?
Penso que l'exercici pot fer veure que les coses són menys difícils del què diuen si hi ha voluntat política. I diré que, per a mi, un referèndum en què guanyi qui guanyi es deixi la meitat de Catalunya fora no és la solució. Jo no seria tan estricte com Sánchez quan va dir que li portessin un acord que tingués el 75% a favor, potser un 65% ja seria acceptable. I l'única opció que jo conegui, que pot aconseguir un consens de prop del 65% dels catalans és, segons les enquestes, la reforma de la Constitució i l'Estatut.
Estem en un moment en què sembla que juguem al joc dels disbarats. El que és obvi és que tancant fronteres als immigrants, dient que el canvi climàtic no existeix o que el problema de Catalunya sols es pot solucionar aplicant mà dura (com proposa la dreta) o anant a un enfrontament total (com proposa el vicari que tenim de President) no anem enlloc. Els ciutadans reclamem solucions, hi ha molts problemes greus a resoldre i gent que ho passa molt malament. Els partits polítics han de retornar al consens en els temes importants com són les regles de joc i el contracte social. Veurem si després de la reunió de Barcelona aquesta via s'obre pas i trobem un acord entre els catalans que superi el 65%.
Acabo desitjant-los que el proper any ens porti molta felicitat i com que a fi d'any és temps d'expressar desitjos, els diré que m'agradaria que avancéssim en un món amb menys guerres, una organització social que no deixi ningú enrere, un reforçament d'Europa, fer passos cap a una Europa més unida, més social i federal i una societat espanyola i catalana que avanci en drets socials i en organització federal.
