29 de desembre de 2018
29.12.2018

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

La radicalització

29.12.2018 | 01:01

Segons el llibre Factfulness (Deusto), l'autoria del qual és col·lectiva i es deu a l'equip suec Gapminder, el món és millor del què creiem.

Els relats quasi tràgics que diàriament rebem per algun dels molts mitjans existents, no sempre fiables, són impugnats per l'aprofundit anàlisi de dades objectives dels analistes del prestigiós grup nord-europeu. Així, malgrat que la nostra mirada ens digui el contrari, el món, avui, és menys pobre, menys violent, menys desigual i menys injust que fa quaranta anys.

L'objectiu del centre Gapminder és ajudar a analitzar la realitat amb la raó i sempre sota dades verídiques i no pas sota paràmetres instintius i prejudicis de tota mena i condició. Anna Rosling, cofundadora d'aquest grup multidisciplinari, li va dir a Lluís Amiguet que «la gent es radicalitza perquè prefereix sentir raonar».

A la pregunta de per què ens radicalitzem, Rosling respon «perquè la política es viu com un espectacle d'identitats i passions quan hauria de ser l'anàlisi de dades i de ser portada a terme per la raó».

El lector que, molt amablement m'ha anat llegint, ja sap que no estic gens lluny de la resposta donada per la doctora sueca respecte a tot el que ve succeint a Catalunya.

Nombroses proves avalen en el meu parer, dit i repetit en aquestes pàgines, que en el conflicte català el domini de l'estómac és molt superior al domini de la raó. La passió i no pas el raciocini va crear el procés i el segueix mantenint.

En això, Barcelona i Madrid o Madrid i Barcelona, ens abstractes que personalitzen la topada, han estat bombers i piròmans alhora i per separat.

Davant nostre tenim un canvi d'any. En la infinitat del temps, si és que aquest existeix en realitat, el traspàs servirà al fet social: ens desitjarem pau, felicitat, llarga vida i que les coses ens vagin millor.

En la nimietat de la política que es practica a Catalunya, en concret, la dels independentistes, res no canviarà tot i que el baròmetre de la Generalitat, el CEO, hagi acomiadat l'any 2018 advertint que el procés sobiranista ha entrat en una via que es dirigeix cap a la normalització política en la qual l'estrella que més brilla és ERC i la que més lluminositat perd és el PDeCAT.

Tanmateix, com succeí amb ETA, l'independentisme perd la pregonada unitat i sorgeix la radicalització de grupuscles, alguns d'ells amagant-se darrera d'un gran mocador, emprenyats per la tebiesa dels qui manen. En concret, pel cada dia més divergent camí entre el que diuen i el que fan.

Aquesta desfeta desorganitzada de l'independentisme unitari és la que provoca la hilaritat de la frase de la presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie: «Si (el govern) no compleix, l'única alternativa serà la seva substitució».

No ha explicat el com fer-ho, però el vicari Torra, em diuen i he vist publicat, la tem per la seva presumpta i no tan presumpta capacitat de mobilització de gent que creu, com ella mateixa té dit i també el mosso d'esquadra antidisturbis, que «la república no existeix».

Essent així, es pot entendre la radicalització emocional, expressada en confrontació física, en neumàtics incendiats i en carreteres tallades, que ens ha arribat amb ganes que torni l'article155.

Perquè, quan no se sap cap a on es va, sempre és millor anar contra Madrid que no pas expressar la indolència (i el trencament intern) d'un govern incapaç de dir l'única veritat possible: la república catalana ni existeix, ni se l'espera, perquè és literalment impossible.

Ens falten un nou Tarradellas i un nou Suárez. Ens falta pensar abans de fer, com diu l'esmentada Anna Rosling.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook