A la vida un pot estar completament segur d'una cosa i, malgrat tot, equivocar-se de ple. Si allò que pensem fermament que és veritat resulta que no ho és, pot no passar absolutament res i fins i tot podem continuar pensant que tenim raó i que els que s'equivoquen són els altres. En el món judicial i sobretot en el penal, la cosa no funciona ben bé així. No cal ser un expert en dret per haver intuït des del primer moment de la detenció que el cas no acabava d'estar lligat. En el món judicial el que compta no són les sensacions, ni les impressions, ni allò que ens pensem que ha passat perquè no hi trobem cap altra explicació. El que compta són les proves irrefutables, els documents, els testimonis, i després podem discutir la seva validesa o no. El dia de la detenció de Jordi Magentí va ser absolutament sorprenent que els Mossos d'Esquadra oferissin una roda de premsa, havent-hi secret de sumari, per dir que estaven convençuts que l'assassí era ell. Anaven passant els dies i, malgrat que el cas continuava sota secret, ja es veia que les proves i els indicis se sustentaven amb un fil cada cop més prim. Fiscalia i Mossos insistien en el fet que sabien segur que havia estat Magentí perquè no podria haver estat cap altre. Però amb això no n'hi ha prou i ara l'Audiència els hi ha tret els colors.
