30 de desembre de 2018
30.12.2018
Diari de Girona

«La vida no sap res d'anys»

30.12.2018 | 06:00
«La vida no sap res d'anys»

De nen odiava el cap d'any. A la taula de la família es bevia massa, tothom, i començaven les baralles. La meva àvia assegurava que es llençaria al riu de la Plata, lligada a una pedra; com que ella era poeta, i argentina, calculo que la idea li venia de la llegendària Alfonsina Storni. Els nens ploràvem angoixats, creient-nos la fanfarronada, i li demanàvem que per favor no ho fes. Només tenia una borratxera de campionat. El meu pare, per a ell era la seva sogra, li buscava una pedra, molt gran, mentre que la mare plorava desconsolada. Per això des de llavors cap d'any sempre em va semblar una data trista. Perquè cap d'any, en part, tenia la culpa. S'esperava una mica de nosaltres, representar el paper de la família Disney, i nosaltres érem més aviat el pol oposat.
L'any nou és una il·lusió que aviat serà desil·lusió, ho sabem per experiència, però poc ens importa, ens hi bolquem, ens bolquem a deixar que la il·lusió ens convenci. L'any que ve serem millors i quan, passats pocs dies, som iguals, ens sentim fracassats. Però és un fracàs de pacotilla, com una bala de salva, no fa massa mal, és un fracàs conegut de la copa de la qual bevem en el mateix brindis de comiat d'any. El meu pare llavors es posava a insultar a l'any que se n'anava, deia que havia estat un reverend fill de puta (m'agradava el «reverend») i distenia així la tensió que semblava haver-nos submergit en una trinxera psicològica.
Fa poques setmanes, de matinada, vaig rebre la trucada d'un amic. Em va estra­nyar que em truqués a aquelles hores, més enllà de les cinc hores de diferència entre Buenos Aires i Girona. S'havia mort la seva mare i, el que més lamentava era que ella havia tingut una vida «molt fosca». Recordava a la perfecció la seva mare, amb el meu amic havíem estat (i som) gairebé germans i, per tant, vaig ser com el fill adoptiu de la morta. Li vaig dir que els éssers més pròxims a nosaltres ens semblen «foscos» per la seva simple condició humana, perquè en realitat no és que ho siguin, no més que la resta, només és que els vam conèixer de molt a prop, amb augment.
A les festes ens acostem molt als nostres éssers estimats, i aquest acostament ens revela, una vegada més, com som d'humans. No crec que la meva família fos una mala família, el cap d'any només ens acostava massa, exposant-nos al que s'esperava de nosaltres sense adonar-nos massa que això que s'esperava, només eren mentides. Perquè, com va dir Bukowski, «la vida no sap res d'anys».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit