Fa més de quinze anys que escric periòdicament en aquest diari. Només en dues ocasions, he parlat sobre «la Caixa». La primera el 2004, amb el títol «Josep Pla i 'la Caixa'», la qual volia commemorar el Centenari de la Institució d'Estalvis, mostrant l'admiració que Josep Pla tenia pel seu fundador Francesc Moragas i la seva magna Obra. La segona, el 2010 amb el títol «'La Caixa' Gironina», amb motiu de la seva fusió amb la «Caixa de Girona» en què alguns gironins manifestaven el seu dol per la pèrdua de «la Caixa gironina». Modestament, vaig intentar demostrar que «la Caixa» cronològicament era molt anterior a Girona que la «de Girona» i que l'arrelament a les nostres comarques era quantitativament superior, tant en els recursos confiats pels gironins, com els mitjans emprats ( sucursals, caixers, professionals, etc.).
Avui em proposo adherir-me fervorosament a la reivindicació del llegat de Francesc Moragas, iniciada per l'actual President Isidre Fainé amb motiu dels 150 anys del naixement del fundador de «la Caixa».
Retornar al passat amb una mirada agraïda, curiosa, cercant les essències vitals, del pensament i l'acció de l'home que va posar els fonaments i les arrels a un projecte social realista i necessari, de gran envergadura i èxit que el va conduir fins a la seva mort i que encara avui, perdura amb voluntat, plenitud i ambició d'objectius econòmics i socials, demostra la seva perpètua vitalitat, el seu permanent afany de retornar a l'«evangeli» que li va donar la vida. Enhorabona!
He llegit l'entranyable conferència donada pel senyor Fainé al Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonina d'Amics del País que és un crit al compromís de fer omnipresent l'anima del seu fundador. No m'estranya!
He conegut personalment el senyor Fainé i em consta que molts trets de la personalitat que descriuen els biògrafs del senyor Moragas, podem atribuir-los, igualment, a l'actual President de «la Caixa».
Modestament, intentaré exposar-ne alguns que m'han arribat per tradició oral i testimonial de companys que varen treballar directament amb el fundador. També dels seus biògrafs, especialment de Josep Pla.
Què en diuen Pla i els testimonis esmentats del fundador de «la Caixa»?
Que era un home simpàtic, humil que no volia figurar que sabia escoltar, que era un home íntegre, competent, treballador incansable, optimista, «soc optimista -deia- primer perquè soc catòlic practicant i després perquè crec en el país que vivim».
El seu esperit catòlic el va portar a respectar i complir la Doctrina Social de l'Església, especialment aquella prescripció del Papa Pius XI, la qual diu que tot treballador te dret al «salari familiar», és a dir, un salari suficient per mantenir la família i possibilitar-li de viure amb dignitat (Encíclica «Quadragessimo Anno»).
Quan interpel·len el senyor Moragas, sobre les relacions de «la Caixa» amb la política, era contundent:
«Les coses polítiques són sempre molt obscures. Ara bé: jo com a Director de la Caixa, no he tingut mai res a veure amb la política. No n'he fet mai cap. Si em permetés, li diria que la Caixa fa una política molt superior, considerablement més elevada que l'habitual. La Caixa treballa sempre a favor de la unió social».
De fet, el senyor Cambó havia dit, ens recorda Josep Pla: «El senyor Moragas i Barret, amb la creació de la Caixa, ha format la institució més important d'aquest país probablement, potser la més catalana. El personatge és sensacional, únic... Nosaltres els polítics, hem fet el que hem pogut. El senyor Moragas ha creat la realitat pura i simple».
Aquestes actituds i models de treball, han envoltat tota la meva vida laboral a través d'innombrables companys que se sentien identificats amb aquests postulats.
A molts ens ressonaven les paraules que Moragas va dirigir als seus empleats (1918): «...En tots vosaltres veig una part importantíssima de la nostra Obra Social, una manifestació vivent de la nostra Caixa de Pensions i aprecio palesament en el vostre zel i els entusiasmes en les activitats que impulsen la nostra tasca al meu costat, una perfecta comunió d'ideals i desitjos ...». Amb aquest impuls, molts teníem la convicció que no érem simples funcionaris del sistema financer, sinó els seus veritables intermediaris socials. Entenc que aquest és el veritable llegat que s'ha d'assumir i transmetre.
Moragas va assolir que els seus empleats trobessin sentit a la seva feina, fent bona la frase d'Alex Pattakos, alumne del psiquiatre, fundador de la Logoteràpia, Victor Frank: «Quan perdem el sentit de la nostra vida laboral perdem la vida a la feina». O «la gent és la teva marca» William Arruda que preconitzen els grans «gurús» actuals del «management».
Moragas i els seus seguidors varen assolir la més alta implicació dels seus empleats en els objectius socials de la institució de la manera més senzilla però més eficaç, abans, ara i sempre: «L'amor a la feina». No un amor romàntic, sinó un amor dins la perspectiva que ens dona Jorge Bucay en el seu llibre Cuentos para pensar i que diu així: «Amor: La desinteressada tasca de generar espais perquè l'altre sigui el que realment és». Una empresa en què tothom té un lloc per desenvolupar-se i fer-la gran, perquè per gran i important que sigui, sempre, però sempre, sempre, ella també necessitarà que algú l'ajudi a créixer.
Moragas, un exemple a imitar!
