Quan es va aprovar la Constitució de 1978, es va posar en relleu l'esforç que havien fet els redactors de la carta magna per trobar una via d'encaix i de solució al problema de les nacions històriques que hi ha dins l'Estat espanyol. Tothom va posar voluntat, en aquell moment, a donar viabilitat al doble concepte de «nacionalitats i regions», que semblava que obria el camí per distingir entre aquells territoris que, per raons vàries, tenien una personalitat diferenciada i aquells altres que ja es trobaven còmodes en la mera identitat espanyola. Dissortadament, ben aviat va prevaler el concepte de «café para todos» i va començar la corredissa competencial per no ser menys que els altres, de manera que es va anar diluint allò que els experts anomenaven un «tractament asimètric» entre territoris.

Sigui com vulgui, el pilar del nou sistema havia de ser l'exercici de l'autonomia política, en una fórmula que tendia a assemblar-se a un estat federal. I així va ser durant el període en què el desplegament de la Constitució va fer-se amb una autèntica voluntat de descentralització. Tanmateix, l'arribada al govern de José M. Aznar i la seva majoria absoluta posterior van posar terme abruptament a aquesta fase i va començar la «laminació» de les competències autonòmiques, la recentralització creixent i la pèrdua de qualitat democràtica que no han parat fins ara mateix. El resultat de tot això ja el sabem: plena politització del Tribunal Constitucional, sentència contra l'Estatut, expansió del sobiranisme català i tot el que ha anat venint després, fins al punt que el pacte constitucional de 1978 ha saltat literalment pels aires i Espanya viu en una crisi política d'enorme gravetat.

I vet aquí que una de les coses que aquesta dinàmica es va carregant cada dia ha estat el concepte mateix de l'autonomia política de les comunitats territorials. Primer, naturalment, perquè la resposta de l'Estat ha estat la repressió i l'activació dels tribunals de justícia contra Catalunya. Segon, perquè s'ha endegat l'infaust invent de l'article 155, que ha anat molt més lluny de les previsions de la Constitució. I tercer, perquè l'extrema dreta espanyolista, que per a major sarcasme s'autoanomena «constitucionalista», es vol carregar l'estat autonòmic i tornar a l'Espanya irredempta de matriu franquista. Ho veiem cada dia: exigeixen a crits, tant si ve a tomb com si no, l'aplicació immediata d'un 155 molt més dur que l'anterior.

I, en aquest context, el feble govern de Pedro Sánchez, incapaç d'oferir una resposta política al problema català, se suma a la laminació contínua del nostre autogovern. Ara resulta que si la política que segueix la Generalitat no és del gust del poder central, es renyen els consellers corresponents i s'amenaça amb retallar encara més l'autonomia. Fins i tot la fiscalia se suma, encantada de la vida, a investigar la conducta dels Mossos d'Esquadra en fets recents. No hi fa res que la Generalitat recordi que, quan estava en vigor el 155, els qui llavors comandaven el cos van aconsellar i practicar la mateixa política que s'ha seguit ara en els talls d'autopista, amb plena aquiescència de tothom.

Així és que, com tantes altres coses, l'autonomia de Catalunya també va saltant pels aires. O es fan les coses com vol el govern central, o com vocifera i exigeix cada dia l'extrema dreta espanyolista, o Madrid es prendrà les atribucions que li convingui, la primera de les quals omplir el nostre país de «piolins» i policies. Mentrestant, aquella Constitució de 1978 mostra, al cap de quaranta anys, els esquinçalls d'un somni democràtic impossible.