02 de gener de 2019
02.01.2019
Diari de Girona

Aposti la seva vida

01.01.2019 | 22:29
Aposti la seva vida

Aposti la seva vida» va ser un divertidíssim concurs de la televisió americana dels anys cinquanta en què el millor premi era el seu presentador, Groucho Marx. Les recompenses eren de mòdic import, però a canvi, abundaven les rialles.

«Així que té vostè quinze fills?», va preguntar Marx una vegada a una de les aspirants al premi. «És que estimo molt el meu marit», va tractar d'explicar-se, temeràriament, la interpel·lada. El presentador no va poder resistir-se: «També a mi», va dir, «m'agrada molt el meu pur, però de tant en tant me'l trec de la boca». Sorprèn que aquestes bromes de lleuger verdor sortissin en els concursos familiars dels tranquils anys seixanta a Amèrica. Igual és que a Groucho li ho permetien gairebé tot.

Molts anys després d'allò, que no passava de ser un innocu programa d'entreteniment, altra gent famosa convida el públic a apostar la seva vida en el joc en línia, aquí a Espanya. És de suposar que la collita d'apostadors sigui copiosa. I que no molts guanyin l'envit.

A falta d'un concurs –i per descomptat, d'un irrepetible Groucho– els encarregats de promoure les apostes recorren a les velles tècniques del màrqueting. Una o diverses cares conegudes animen a la clientela, temptada a més a provar gratuïtament les primeres dosis del producte, que van a càrrec de la casa. La fórmula recorda molt a l'empleada pels camells que donen a prova altres substàncies, en aquest cas il·legals, per captar clients; però és que ja tot està inventat en el comerç.

No es tracta de fer moralitat simplista, per descomptat. Naturalment, el que vulgui apostar la vida (en un sentit molt més literal que el del concurs de Groucho) no tindrà cap problema a buscar el casino que més li vingui de gust a la Xarxa. Internet és un camp al qual resulta difícil, sinó impossible, posar-li portes.

Podria cridar l'atenció, si de cas, que l'Estat –fins no fa gaire monopolitzador del joc a Espanya– es deixi fer la competència amb tanta facilitat i laxitud. Aquest és, com vam poder comprovar dies enrere amb la litúrgia anual de la Grossa, una mena d'Estat de Santa Primitiva en què les autoritats pretenen fins al govern de l'atzar mitjançant una Organització Nacional de Loteries i Apostes.

Ni tan sols el general Franco, que havia prohibit gairebé tots els vicis amb l'excepció del tabac i la beguda, es va resistir a fer una mínima excepció amb el joc. El dictador va permetre les apostes que el seu règim adjectivava com «mútues, esportives i benèfiques» per donar-li una pàtina de respectabilitat a l'assumpte.

Després va venir la democràcia i, sobretot, l'ingrés a la Unió Europea que, com és sabut, prohibeix els monopolis: incloent el dels jocs d'atzar. L'Estat va ampliar la seva oferta amb la Primitiva, la Bonoloto, el Quinigol, la Lototurf i, ja posats a abolir fronteres continentals, la de l'Euromilió.

A tot això es van sumar finalment les cases d'apostes privades que ara han trobat un prometedor nínxol de negoci en les noves tecnologies. Només cal un intèrfon mòbil i un número de compte perquè qualsevol pugui apostar fins a la vida en els casinos en línia, les sales cibernètiques de pòquer o els partits de la Lliga.

Cobra per fi tot el seu sentit el títol de l'innocent concurs que presentava Groucho fa més de mig segle. Res d'estrany en un país com aquest, on fins i tot la política es regeix pels impredictibles accidents de l'atzar i a gairebé qualsevol li pot tocar a sort la presidència del Govern.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook