Cartes

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

Ja he dit, diferents vegades, que soc un seguidor de les cartes dels lectors i que m'agrada molt veure diferents visions, a vegades contraposades, dels problemes de la nostra societat€ però, sempre, com passa en el 99% dels casos, exposades amb autèntica educació i respecte

Va ésser simptomàtic, l'altre dia, quan un lector felicitava al Sr. Torner Callicó pels seus articles, sempre en positiu€ felicitació a la que m'uneixo. Jo, també, afegiria noms importants d'aquest servei com Àngela Ferrer Mató, sempre «fent país», Francesc A. Picas, amb gran domini sobre les dades històriques, o Lola Arpa, preocupada pels temes ecològics i de respecte ambiental: he de dir que, malauradament, no conec cap d'aquestes persones

Però on la situació que descric va arribar a un clímax important, va ésser en allò referent al col·laborador Sr. Albert Soler: deia un lector -i tenia tota la raó- que no el tornaria a llegir, per allò tan poc seriós de les seves opinions sempre sobre un monotema. Personalment he de dir que, salvant les distàncies d'edat, Soler em recorda el malaguanyat Alfons Quintà, sempre negatiu i, també, sempre monotema.

I, uns dies després, una senyora animava Soler a seguir amb la seva crítica mordaç i ironia «gruixuda»€ i tenia tota la raó, perquè, malgrat els plantejaments de Soler i la seva poca serietat en els temes tractats, la nostra societat necessita, cada cop més, persones que es riguin de si mateixes i converteixin en superficial allò que pot ésser nuclear.

Com a lector, ja de molts anys -no sé si la meva opinió pot importar als altres lectors- si hi ha un col·laborador de Diari de Girona al màxim nivell, per mi, aquest col·laborador és el Sr. Joan Vila, que sol escriure sobre temes empresarials i de país. Precisament en Joan Vila està en les antípodes d'en Soler: allò que en Soler és negativitat, en Vila és positivitat; allò que en Soler és visceral, en Vila és reflexiu; allò que en Soler és improvisat, en Vila és ben estudiat i millor estructurat. I, en definitiva, allò que en Soler és donar la nota€ en Vila són ganes de passar desapercebut€ jo el comparo amb Manuel Castells, col·laborador de La Vanguardia.

Per acabar i, tancant el cercle, la grandesa -i fins i tot la utilitat- d'un diari és disposar dels dos tipus de col·laboradors: Joan Vila ens permet millorar la nostra formació i la nostra informació; Albert Soler ens permet fugir de la cartesianitat del dia a dia, bó i fent allò que els castellans en diuen «echar una cana al aire».

Conferències duals de les Dres. Anji Carmelo i Lujan Comas

Carles Mallart Girona

Disabte passat, convidat per la Dra. Lujan, vàrem assistir a una conferència dual al local de l'Associació de veïns de Vista Alegre de Girona, situat al final del carrer dels Mossos d'Esquadra prop del carrer del Carme. Eren les sis de la tarda molt puntuals, el local ple de «gom a gom», no hi cabia una agulla, prop de 100 persones. La Dra. Angi Carmelo va desenvolupar en uns 45 minuts la conferència «El Kybalyon, camí de vida» i a continuació la Dra. Lujan Comas va desenvolupar la seva sessió «Realment soms éssers de llum i emetem llum?». Després d'uns 20 minuts llargs de precs i preguntes, per cert, de molta qualitat i alt nivell, varen fer una sessió sorprenent, interessant, novedosa, entenedora, pràctica i d'un gran nivell. Ens va sorpendre l'empenta, ganes i professionalitat de la direcció i gestors de l'esmentada associació, malgrat que el local és petit, es varen fer mans i mànigues perquè tothom ho escoltés assegut. Nosaltres hi anàvem com editors del llibre El que m'han ensenyat els morts, per entendre millor la vida del Dr. Narcís Bardalet, i que la Dra. Lujan hi té una opinió de 3 pàgines que ara ampliarà a l'edició castellana, i la Dra. Anji s'ha compromès a aportar a l'esmentat llibre també la seva opinió del tema, que n'és especialista. Actes així fan barri, fan cultura i fan ciutat. Tenim un teixit associatiu excel·lent. Girona és viva i hi ha ganes de nous coneixements. Gràcies a tots i a totes per l'atenció que ens vàreu donar. Tornarem. Si us plau, no canvieu mai.

Catalunya: plans per al 2019

Xavier Serra Besalú girona

Quasi tothom, arribat a aquetes alçades de l'any que acaba, solem fer una mica d'avaluació i examen, i també propòsits per al nou període que s'obre l'1 de gener. No és exacte allò de «any nou, vida nova», però sí que pot servir, potser, com a punt d'inflexió.

Des d'un punt de vista polític, i sense afany de ser polèmic, el 2018 ha estat trist: segueix havent-hi morts i menyspreu per la vida humana feble, a la Mediterrània i en altres parts; la corrupció no s'ha aturat pas; la justícia polititzada segueix sent venjativa i imprevisible; els populismes creixen (al sud de l'Estat i en altres parts); a més, els ciutadans temem per la falta de virtuts que voldríem que mostressin els representants electes.

Per la meva banda, no he aconseguit superar l'acció bestial de la policia de l'1-O, que ens va portar a tants a l'hospital: a més, els qui van donar les ordres d'atacar ciutadans indefensos sense cap altre objectiu que el d'aterrir-nos i coartar-nos la llibertat, no han dit ni mu.

Posat a fer propòsits, per ser una mica més proactiu, els exposo els meus tres objectius per al 2019: a) una atenció real a les persones febles (encara que no siguin de la meva raça, ideologia o cultura); que els espanyols deixin de venjar-se i perseguir -com fan encara ara- les persones que defensem idees no unionistes; i c) assolir un tarannà en les relacions dins la comunitat que es basi en el diàleg i no en la constant agressivitat.

Sobre l'últim punt, i vist el que s'ha vist, la meva única esperança rau en una educació crítica i oberta dels joves, en la transparència i les virtuts: educar per a la llibertat, una assignatura pendent en aquest Estat que ens han encolomat.