El substantiu Nadal convoca inevitablement idees, sentiments i emocions, també apel·la a uns noms determinats amb els quals arriben obligatòriament embolcats aquests sentiments. La capsa lingüística serveix per identificar la festivitat. Els mots són les fundes dels conceptes, els bonics estoigs, per això la idea «Nadal» està envoltada d'un concret ritual literari ben adornat.
Aquests mots són indissociables perquè s'han repetit en el decurs històric, ens hem servit d'ells o ells s'han servit de nosaltres, i no citar-los és com no fer cagar el tió, no desitjar bon any o no mostrar, quan érem petits, el pessebre perquè ens elogiessin, ens adelitessin tant que ens poguéssim sentir cofois per la nostra destresa. Perquè en la meva infància, en la infància de la meva generació, era del tot infreqüent alabar els nens amb expressions afables, no se'ls reconeixia cap mèrit; els adults esmerçaven temps en reprimir, no en premiar quan ens portàvem bé, puix que els pares i mestres consideraven que era un deure de la mainada portar-se bé, com si la bondat ens fos innata i no fruit d'un aprenentatge social.
No recordo carícies ni petons, ni sorpreses per part dels progenitors. Un dia que ho enraonava amb el meu germà Lluís, ell sàviament em va desfer aquest embolic mental assegurant-me que antany el pare, que també ens estimava no ho comunicava mai verbalment, ni tampoc emprava una gestualitat definida, sinó que l'afecte es materialitzava en què no manqués menjar a la taula, diners per comprar roba i cèntims per a llaminadures. Els homes d'abans creien que tractar amorosament els nens els feminitzava, eren actituds del rol de les dones. Per això molts homes i dones de la meva generació quan parlem tenim la impressió que érem nens abandonats, això és degut que ho contrastem amb la forma com són educats i assistits, consentits exageradament els xics actuals. He llegit una autobiografia d'en Lluís Homar, que parla de la seva infantesa desatesa, solitària, i m'he emmirallat en la seves pàgines.
Ara que han passat les festes de Nadal t'adones de la repetició en les felicitacions de les mateixes paraules. En articles en la premsa també s'esmenten irremeiablement els adjectius «entranyable», «nostàlgic», «meravelloses i encantadores festes familiars» i «feliç any nou». Aquests termes exigeixen als emissors ser reproduïts, han d'aparèixer en els christmas, com la frase feta curta i fàcil, el tòpic anual.
Podríem afirmar que hi ha textos que s'escriuen sols, que criden als mots, els conviden a figurar en el text, nogensmenys no sé si és una reclamació més de l'inconscient que del conscient; és com si l'inconscient els activés mecànicament quan el conscient està indecís contemplant paraules disperses i vagues i tots els vocables emmagatzemats en els calaixos foscos de l'ànima sortissin i es prestessin a l'autor per filtrar-se en el seu escrit.
Tanmateix escriure en aquestes circumstàncies de bonança lexical em resulta viure en una situació falsa per excés de facilitats, acostumat com estic al fet que els mots no es deixin atrapar senzillament; sé prou bé que triar els vocables, agafar-los per clavar-los en el paper és sempre ardu. Alguns escriptors han parlat del vertigen del paper blanc o han establert analogies entre l'escriure una novel·la i un part dolorós. Un servidor s'emociona encara, després de tants anys d'exercici, quan veig que soc capaç d'esquitxar amb mots el foli.
«Les frases et trien», fa poc ho escriví en una columna Juan José Millás en el Diari de Girona; tu voldries pronunciar una oració i te'n surt una altra, no elaborada i escollida per tu mateix, sinó que l'oració et cau al damunt per servir-se de tu i la deixes anar en una conversa o en un paper per ser publicada.
És presumptuós i un cregut insuportable l'escriptor que es vanta que una frase, un argument ha optat per ell entre els milers de narradors d'històries i faedors de frases i no ha pensat en cap més altre? Talment com si les paraules a voltes organitzades en frases gramaticalment perfectes t'empaitessin.
Millás ho va publicar sense ànim fatu, ans modestament ho expressava amb el seu enginy i sentit subtil de l'humor, amb aquell to graciós i agut, amb què acostuma salpebrar les seves divertides columnes. Tots els que portem anys en l'exercici quotidià d'encalçar oracions de subjecte, verb i predicat amb regust literari hem experimentat aquesta sensació. No saps qui guia els teus dits, no saps què construeix les frases, creus que ets tu, però quan et llegeixes dubtes que siguis capaç de teixir proposicions sintàcticament i poètica tan ben executades i penses que no són teves, que són prestades pel que Descartes denominà «el geni maligne».
També Pirandello en Sis personatges en cerca d'autor, planteja dramàticament la hipòtesi creativa que aposta que són els personatges els que es presenten a l'autor per ser literaturalitzats. Miguel de Unamuno molts anys abans publicà la novel·la Niebla, en la que el protagonista, teòricament un ens de ficció, es revolta contra l'autor que l'ha creat i li exigeix un comportament diferent del que el novel·lista havia dissenyat. L'obra explora noves possibilitats lúdiques i autobiogràfiques en la novel·lística. Si el personatge és un ésser creat per un autor, també l'autor s'ha de plantejar si té vida pròpia o és un actor en el gran teatre del món de Calderón de la Barca.
He parlat amb artistes, pintors, escultors i m'han comunicat que ells reben sol·lícites imatges, impensables i sorprenents, acariciables, i no saben el seu origen i sobtadament les trobem dibuixades en la tela, així doncs per acabar l'article m'haig de preguntar qui realment ha escrit aquest article que vostè acaba de llegir.
