03 de gener de 2019
03.01.2019
OPINIÓ

Adrià Puntí

03.01.2019 | 00:06
Adrià Puntí

He dedicat la meva vida a seguir, a vigilar els cantautors. Sovint des de la discrepància política i intel·lectual però sempre des de la fascinació artística, emocional, personal. Els catalans, els espanyols, els cubans. La majoria, comunistes. La resta, socialistes. Un dels que més he estimat, a més a més, vegetarià. Totes les categories del mal. Però després hi ha el talent, la profunda sensibilitat que em commou.

No m'he fet mai el wagnerià per fingir una cultura que no tinc. M'agraden els cantautors. Fins i tot els més desastrosos i per citar l'extrem més dramàtic jo sóc aquell qui encara troba alguna gràcia a Ismael Serrano.

Però si d'entre tots n'hagués de triar un per la puresa del seu art, per la seva elevació respecte dels altres, per la seva fertilitat no gens impostada, aquest fora l' Adrià Puntí. Alguns diuen que és boig. A mi no m'ho ha semblat mai. En cada disc hi ha una precisió artística que no pot ser la d'un sonat. Una inspiració que és de geni i una manera de concretar-la que només pot correspondre a una intel·ligència quirúrgica, minuciosa, letal, que sap exactament el que vol i com aconseguir-ho. Després hi ha la vida, que cadascú la viu com pot, però en cada obra del senyor Puntí hi ha una creativitat i una llibertat que molt pocs cantautors han pogut defensar sostingudament al llarg de la seva carrera artística.

És dels pocs cantants catalans –i espanyols– de veu greu, elegant, masculina, en lloc de la moda aflautada, tan poc viril, de gairebé tots els altres, que tan sovint et du a pensar: ara els pegaria un parell de bufetades.

No sóc dels afortunats que ha pogut escoltar el seu darrer disc, Enriu-te'n fins que el cor et digui prou, que espero tenir aviat alguna manera de poder comprar-lo; però els treballs que el precedeixen, La clau de girar el taller i Enclusa i un cop de mall, tots dos de 2015, són d'un vigor i d'una explosió artística que no he vist en cap altre cantautor, i molt menys als 55 anys.

El senyor Puntí només ha escrit quan ha tingut alguna cosa a dir. En les seves cançons només hi ha el pes del seu compromís artístic: no hi ha pressa comercial, ni necessitat de guixar el silenci per justificar una nova gira, ni la incontinència dels qui miren a la desesperada de retrobar el seu talent en racons que ja es veu que no hi és. No ha caigut mai en aquesta humiliació i ha preferit callar durant llargues temporades. Per això és el cantautor –potser juntament amb Raimon– que menys porqueria ha posat en circulació, la qual cosa vull aprofitar per agrair-li. No ens has fet mai passar vergonya, Adrià, i poder-te dir això és poder-te dir molt.

No crec que en canvi sigui un excés demanar-te que en algun lloc d'internet constin les lletres de les cançons, sobretot les més recents, que no es troben. També seria un pas en la correcta direcció que la teva música pugui comprar-se normalment, en un lloc o en un altre, m'és igual, però comprar-se, al capdavall. Són afers menors, per a tu, i que han d'ocupar la teva secretària. D'acord. Però fes que se n'ocupi, i ràpid. Et sobren talent i la personalitat per haver de recórrer a les excentricitats estèrils per afirmar-te.

Feia anys que vivia amb aquest article sobre la superioritat total d'Adrià Puntí però sense acabar-lo d'escriure mai. Tot el que ha tocat ho ha tornat una exigència. Fins i tot una cançó tan absurda com Només ho faig per tu, quan la vas cantar en l'homenatge a Carles Sabater, la vas convertir en un himne d'amor imprescindible. Cada cançó teva és un tot, i viu just a l'abisme de poder convertir-se en no-res, que és on viu l'art que fa que els homes recordem que som fets a la semblança i a l'esperança de Déu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook