Els dic que sí

- Podries quedar-te tres hores amb la nena? -em diuen.

- Li dono de menjar?

- Si no t'importa... Recorda que és celíaca.

La nena em demana que li posi la tele, però a mi em fa càrrec de consciència que es passi les tres hores davant de la pantalla. Tinc, com veuen, molt mal concepte de la tele, però ocupa un lloc privilegiat al saló. A més, és gran perquè veig en ella molt cinema. Li dic a la nena que no, que llegeixi o dibuixi mentre jo treballo. Ella diu que prefereix veure'm treballar i jo la deixo que em llegeixi mentre escric.

- Escrius un conte sobre mi? -diu.

- No és conte, és la pura realitat. Els teus pares t'han deixat a casa meva perquè creuen que jo no tinc res a fer i jo ho explico als meus lectors.

- Doncs digues als teus lectors que m'assemblo a les princeses Elionor i Sofia.

-Jo no escric mentides. No t'assembles a les princeses.

- En realitat -afegeix-, soc la filla més petita dels Reis, però vaig néixer amb forma de porro i em van regalar a un matrimoni sense fills. Després em vaig convertir en nena, per això m'assemblo a les princeses, perquè som germanes. Però si una d'elles es converteix un dia en porro no tindran més remei que tornar a buscar-me per seguir tenint dues filles.

Decideixo posar-li la televisió perquè em deixi en pau, però quan em deixa en pau em dona per pensar en la història del porro i el més increïble és que em resulta versemblant. Versemblant, diguem, a la manera dels contes de la tradició oral. Uns reis van tenir, en comptes d'una filla, un porro que van decidir regalar. Després, a casa dels seus pares adoptius, el porro va esdevenir una bella nena. Sobre les princeses va pesar sempre des de llavors l'amenaça de convertir-se en porros. Quan els pares de la meva veïna venen a buscar-la, la mare em pregunta si m'he adonat que la nena es va assemblant a les filles dels Reis. Els dic que sí i torno a les meves coses.