03 de gener de 2019
03.01.2019
Diari de Girona

Monarquia o República?

03.01.2019 | 00:06
Monarquia o República?

Una recent enquesta entre alumnes de la Universitat Politècnica de València llançava un resultat desolador per als partidaris de la monarquia a Espanya. L'experiment demoscòpic entre els aspirants a enginyers i altres tecnocràcies situava els republicans per sobre del 90% dels vots comptabilitzats. El sondeig, és clar, no tenia el mínim rigor però ha servit per prémer en traç gruixut l'estat d'opinió respecte a la forma d'organització de l'Estat entre la població juvenil, aquesta que el màrqueting considera «sobradament preparada», ni que sigui per la quantitat de titulacions i cursos d'idiomes que acumula.

L'assumpte no passaria d'un mer exercici anecdòtic si no fos perquè l'actual monarca dels espanyols, Felip VI de Borbó i Grècia, va centrar el seu discurs nadalenc al públic jove durant el preàmbul de la tradicional nit de Nadal, auditori novici al qual va adular un cop més per la seva bona formació alhora que se solidaritzava amb aquells que pateixen les penalitats de l'actual mercat laboral. Pel que denota, tant Zarzuela com Moncloa estan alarmats davant la deriva juvenil antimonàrquica.

I no és per a menys. Fa escassos mesos, a mitjans de la tardor, una altra organització que es nodreix de la franja juvenil, Podem, feia pública una altra enquesta encarregada per la seva direcció sobre idèntica matèria. La indagació podemista concloïa que el 54% de l'electorat espanyol està a favor d'un referèndum per triar entre monarquia i república. El mateix estudi, en canvi, no subratllava el fet que més d'un quart dels enquestats no tenia ni idea sobre l'assumpte. D'entre els que es pronunciaven, guanyaven els republicans per un marge una mica menor de la proporció 2 a 1.

Podem ressuscitava la qüestió aprofitant altres enquestes prèvies que alertaven sobre el descens de popularitat de la nostra monarquia –entre les més mal valorades d'Europa–, així com la proximitat a la commemoració del 40 aniversari de la Constitució del 78, tan injuriada per les hosts de Pablo Iglesias. Sobre el debat constitucional va sorprendre propis i estranys el programa tertulià organitzat per À Punt no gaire temps després, en el qual pràcticament tots els seus convidats van defensar obrir en canal la llei de lleis dels espanyols per avançar en democràcia participativa: per preguntar-nos, és clar, per la república i, de passada, també per Catalunya i altres assumptes d'indubtable interès nacional.

Al cap i a la fi l'argument és sempre el mateix: els catalans tenen dret a triar el seu futur, igual que els espanyols pronunciar-se sobre el seu rei... o la comunitat de veïns sobre si s'arregla l'ascensor. Es tracta sempre de votar i que guanyi el millor. En això ha quedat l'esperit de la democràcia: qüestió de paperetes a dreta llei esportiva.

Referent a això convindria repassar la ingent literatura i filmografia de l'esquerra nord-americana –que també existeix–, per comprendre una mica més sobre el sistema polític que Abraham Lincoln va sintetitzar amb la frase «un govern del poble, pel poble i per al poble». Doncs van ser els nord-americans els que van dissenyar la moderna democràcia, creant un complex sistema de contrapoders -que ara eviten, per exemple, que el temible Donald Trump governi com li vingui de guanyador, així com la professionalització dels partits polítics, entesos aquests com filtres per depurar la sobirania popular, del lliure albir es desconfiava i amb raó donat el seu nivell d'instrucció per aquell temps.

Els pares de la pàtria americana estarien ara orgullosos de l'alfabetització general del país, de l'alt grau educatiu assolit per la majoria, però no deixarien de subratllar els problemes derivats d'una societat tan complexa com l'actual, en què sofisticats sistemes de comunicació i estimulació publicitària modelen l'opinió pública. D'aquí que aquesta democràcia de qualitat que s'invoca no pugui ser un simple consultori a la bona de Déu, sinó un sistema que possibiliti discussions serenes i una alta participació ben documentada.

I el mateix cal dir sobre el debat de la forma de govern, reduït al simple argument que l'elecció directa d'un alt mandatari resulta més democràtica que la d'un rei sorgit d'una línia genealògica de sang blava. Dit així no hi ha gaire més a afegir. I si es diu després de les tempestes provocades per les caceres majors i femenines de Joan Carles I, la biografia juvenil de Leticia Ortiz Rocasolano, els disbarats de Jaime de Marichalar o les estafes d' Iñaki Urdangarín, ja podem plegar.

Mentrestant, les sèries de televisió i les pel·lícules de Hollywood segueixen presentant els històrics monarques europeus com a éssers capritxosos i penells en contraposició als seus presidents, guapos i valents. En fi, per iniciar una polèmica amb una mica de sentit, seria interessant deixar clar que el paper de la monarquia parlamentària, inventada pels anglesos, es limita a la representativitat, i que lluny d'un paper polític dels reis actuals es dediquen a tasques d'alt funcionariat, el més alt si volen, per al qual en teoria han estat preparats a consciència.

I després d'això convé també que recordem als nostres joves que no tot va ser lluent en les llegendes tricolors de la II República espanyola, o que són les monarquies parlamentàries europees –el Regne Unit, Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda o Bèlgica–, on per més temps han governat els partits socialdemòcrates i on més ha arrelat l'estat de benestar. Potser perquè la monarquia ofereix estabilitat i procura un joc polític més net? Queda poc per a la tercera temporada de The Crown.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit