Encara que sembli mentida, l'any s'ajusta a la teva persona, com un vestit a mida. Quan era petit, en els dies de Nadal -les festes sempre venien de tres en tres, com els tercets del Dant- no em perdia una sessió matinal de Tom i Jerry, dibuixos animats que la resta de l'any el cinema oferia en petites dosis, un a un. En canvi, en aquestes matinés, en projectaven un i altre, i un altre més. Al quart renunciava a comptar-los, comptar-los hauria estat una ximpleria perquè el seu nombre, al final, em semblava infinit, com l'eternitat de l'amor o un instant de felicitat. Aixecats i embogits, aplaudíem d'allò més la caràtula de cada nou episodi, com unes estrenes esplèndides. És cert que hi ha dies de dol, però fins el tsunami d'Indonèsia va ser una pinzellada catastròfica comparat amb el de fa catorze anys. Indonèsia és un arxipèlag que abasta 20 graus de longitud de la circumferència terrestre: li sobren cantonades perquè llueixi el sol. Com en aquest estrany hivern amable d'aquí en què ens apilonem a les terrasses, encara que sigui a l'amor d'una estufa, amb el sol a la ronyonada i un bon vermut sota el nas. Sí, l'any està fet a la teva mida, per això ve en paquets de dotze mesos, com les oueres, i hi ha traspàs perquè tot encaixi. El calendari és el primer relat de les civilitzacions, per això els mesos porten nom de romans il·lustres amb el pit de llauna. Així que vam domesticar el temps, les bogeries dels déus (i les nostres, fetes a imatge i semblança) ens van semblar harmoniosos capítols d'una novel·la ben construïda. Rebem l'any entre mantetes, de vegades en estat catalèptic o en la bomboneria vienesa dels valsos per dissimular els estralls, però el més rellevant passa a la vigília. El cap d'any és un toc d'arravatament que s'interpreta amb espanta-sogres, vuvuzeles i trompetetes de plàstic, mai vaig dir que la música militar fora excelsa. Així, amb l'energia del raïm i els seus derivats ens disposem a prendre un altre any a l'assalt. Sort i coratge.
