empre que vaig a un país àrab, sigui del Golf o del magribí (en aquest cas també berber), el primer que m'emporto són els perfums sòlids en els quals són especialistes. I quan ve un amic àrab a visitar-me, el primer que li demano és que porti una pastilla d'aquest perfum. Aquests perfums, presentats en cubs, barres de «pedra» o cera, etc., que es venen en capses o pots de llauna (similars al del te), constitueixen, per a mi, una mostra meravellosa de la sensualitat àrab. Se'n poden trobar al Marroc, a Tunísia, a Egipte -si bé aquí hi dominen els perfums en oli d'oliva, en estar prohibit l'alcohol, fins i tot sota forma de perfum-, al Pròxim Orient i, ja molt més enllà, a l'Índia. Per fer-los servir, només cal fregar-se una mica la pell amb la pastilla, encara que el meus ús preferit és a la tauleta de nit, a la taula del sofà o al lloc del treball, al costat de l'ordinador.

Constantment estan desprenent la seva aroma subtil i meravellosa, que ens transporta a les mil i una nits, ens tranquil·litza, ens relaxa i ens fa viatjar. Per als més pràctics, és aconsellable posar-ne una pastilleta a l'armari o als calaixos: perfumen delicadament la roba i fan marxar les arnes.

La cultura islàmica, des del s. VII -es diu que el Profeta ja es perfumava la barba- ha utilitzat la perfumeria, que ha lligat a la religió i la tradició. Moltes famílies àrabs segueixen preparant el que s'anomena bakhoor, un tipus d'encens que s'utilitza per purificar les seves llars. S'hi poden barrejar diferents ingredients com l'ambre, mesc, sucre, etc., per aconseguir una pasta que, assecada al sol, es converteix en un bloc. El bloc es divideix en trossos més petits i després es crema, produint un fum que perfuma tota la llar.

Pel que fa als perfums per a homes i dones, el perfum oriental més comú s'obté del Mukhalat, una combinació de les següents matèries primeres: oudh, roses, safrà i sàndal. L'oudh és la fusta resinosa de l'arbre d'Agar. Alguns arbres vells s'infecten amb fongs. A mesura que la infecció creix, es genera una resina perfumada. La rosa -també emprada en cuina i pastisseria, sobretot la de Damasc, que, malgrat el nom, és nativa de Pèrsia-, és un ingredient essencial en el Mukhalat. Aquesta rosa floreix només trenta dies a l'any i les flors encara es recullen de forma individual. Es necessiten cinc tones de flors per produir un quilo d'oli. La flor del safrà, majoritàriament produït a l'Iran, es fa servir en la perfumeria de l'Índia i de l'Orient Mitjà. El sàndal és la fusta de l'arbre Santalum. El sàndal de Mysore, al sud de l'Índia, es considera el de més qualitat. Mesc o almesc ve de l'àrab clàssic al-misk, i aquest del sànscrit muskà, que significa testicle. És el nom que originàriament es donava a un perfum obtingut d'una glàndula del mascle del cérvol anomenat cérvol mesquer, i després el nom es va aplicar a altres animals (bou mesquer, gat mesquer...) i també a plantes amb una olor similar; es fa servir en molt poca quantitat. L'ambre també és present en aquests blocs; l'ambre gris es forma a partir d'una secreció del conducte biliar als intestins del catxalot i es pot trobar flotant al mar o arrossegat a la costa.

Es diu que a través de la Ruta de la Seda, el perfum es transportava en sòlid per evitar accidents durant el viatge. Avui en dia, a Orient es continua utilitzant aquest sistema, amb una base de cera d'abella i oli essencial. Hi ha flaires de mesc, pàtxuli, sàndal, lotus, gessamí, ambre, oudh... Tots ells ens transporten a les Mil i Una nits!