S'acaba de celebrar un consell de ministres a Barcelona i crec que el govern Sánchez ha recuperat la iniciativa respecte al tema de Catalunya i dels pressupostos. Des que va arribar al Govern no ha fet més que gestos dirigits a la distensió amb Catalunya. Ha ofert distensió de totes les formes possibles i els fonamentalistes catalans (des del vicari, a l'ANC o la CUP i els CDRs) han intentat boicotejar-lo de totes les formes possibles. Aquesta darrera setmana, enfrontant-se amb l'oposició ferotge d'una dreta (PP i Ciutadans) sense projecte per a Catalunya, Sánchez i el seu govern han tornat a forçar l'obertura d'una escletxa per on podria entrar un xic de llum. Han superat les declaracions del Govern català dient que un consell de ministres a Barcelona era una provocació, insinuant que no garantirien la seguretat i encoratjant els CDRs i altres grups a la lluita i van aconseguir primer que es retractessin de les declaracions incendiàries, després connectar amb els empresaris i finalment fer una reunió Sánchez- Torra (també d' Artadi i Aragonès amb Calvo i Batet) que va establir que hi ha un problema polític que s'ha de resoldre pel diàleg dintre el marc de la llei. Des d'aquí vull felicitar Sánchez i agrair-li en nom dels catalanistes el seu coratge i l'aposta per una solució política del conflicte tot i els riscos de tot tipus que suposa aquest camí. La base, com bé va dir Sánchez en el debat del Congrés dels Diputats, és aconseguir un acord entre els catalans que pugui ser avalat per una àmplia majoria (Sánchez va dir 75%) i presentar-lo al govern d'Espanya i al Congrés dels diputats per negociar-lo.

Esperava que en temps de Nadal (sempre és temps de treva) tindríem, almenys, una setmana tranquil·la, però els fonamentalistes no poden donar cap treva. Com deia Bassets han de pedalar constantment perquè quan no es té objectiu si es para de pedalar tot va en orris. I aquí tornem a tenir el president vicari enviant una carta en comptes de fer la seva feina, la que es desprèn de l'acord firmat a Barcelona la passada setmana. El problema polític que tenim és un problema català. Uns fonamentalistes i antidemòcrates diuen que Catalunya vol la independència i això saben que és una mentida. Una quantitat gens menyspreable de catalans volen la independència segons es desprèn de les votacions celebrades però una quantitat tant o més important no la volen. Per tant un president demòcrata hauria de respectar les dues postures. I hauria de buscar un acord a Catalunya, entre els catalans. Això és el que es desprèn, al meu entendre, de l'acord firmat per Sánchez i Torra i el problema el té Torra, que hauria de buscar una proposta que tingui un ampli suport dels catalans. Ho fa o ho farà? El president va convocar una taula dels partits catalans per intentar trobar acords, aquest hauria de ser el camí. Però Torra només va aconseguir la presència dels grups que donen suport al govern més comuns i socialistes. Ciutadans i PP diuen que no hi ha res a parlar. El president hauria d'estar preocupat per no haver aconseguit ni asseure junts els partits catalans però en comptes d'això és va limitar a anar a la reunió i posar sobre la taula el «sí o sí» als seus plantejaments i així la taula es pot morir perquè ni acostarà els que no hi són ni mantindrà comuns i socialistes. Ni tan sols l'independentisme està com un bloc darrere Torra, estan dividits entre las CUP, els CDRs i altres grups partidaris de l'acció directa, els fonamentalistes (amb el vicari i l'ANC) corejant-los a estones i no sempre units entre si i els que voldrien pactar (fonamentalment ERC i part del PdeCat) que no s'atreveixen a dir en veu alta el que pensen.

Duran i Lleida en unes declaracions a aquest diari el 24/12/2018 deia encertadament que en Mas va cometre el greu error de deixar aquest país en mans de la CUP en fer un pas al costat, no convocar eleccions i designar Puigdemont que era el candidat de la CUP. I continua dient que Junqueras i ERC van cometre l'error de no deixar convocar eleccions a Puigdemont l'octubre de 2017. I afegeixo, el desastre va anar en augment quan, després de les eleccions del 21 de desembre, Puigdemont designa Torra (un agitador professional, amb una concepció patrimonial i supremacista de Catalunya), que continua deixant que les CUP marquin el pas. I així anem, de mal en pitjor.

Duran també diu «si Catalunya segueix amb les seves tesis, Sánchez es veurà obligat al 155». Tot una premonició d'un home gens radical i que ha demostrat abastament el seu catalanisme. Espero que no haguem d'enyorar en un futur Sánchez i el seu govern dialogant. Sánchez ha ofert la mà estesa i poca cosa més pot fer si no té l'ajuda del Govern català i els grups que el suporten perquè les dretes no tenen sentit d'estat ni faran res que ajudi a resoldre el problema. Simplement jugar a veure si recullen uns quants vots dient que només val la mà dura del 155.

Tant de bo els independentistes més realistes entenguin la situació i decideixin aprovar els pressupostos a Espanya (i així obrir la porta a aprovar els de Catalunya) única forma de deixar obert el camí del diàleg. I tant de bo el catalanisme de sempre (avui invisible) aconsegueixi fer-se present perquè, tal com van les coses i amb el president que tenim, sembla que el catalanisme és l'únic actor capaç d'entomar el repte que Sánchez ha posat sobre la taula i vertebrar una alternativa de nova relació amb Espanya que pugui ser àmpliament acceptada pels catalans. En aquest projecte les esquerres hauran de deixar la seva empremta aconseguint que el projecte no deixi enrere els de sempre, que sigui també un projecte socialment sostenible. Aquest és el repte que la reunió Sánchez-Torra ha tornat a posar sobre la taula, serem capaços d'assolir-lo?