05 de gener de 2019
05.01.2019

Dia de Reis

05.01.2019 | 01:27

Els Reis Mags no van ser reis, sinó mags, encara que és molt poc el que la història ens permet dir d'ells amb seguretat. El nostre enyorat novel·lista Gabriel Galmés comentava en una de les columnes que, a certa edat, convé creure en la seva existència i que és menyspreable llevar als nens aquesta il·lusió. La vida s'alimenta lògicament de la força dels mites i de la seva ressonància en nosaltres. En la tradició hispànica són aquestes tres figures les que renoven el misteri de la gratuïtat, ja que ¿per quin motiu havien de reaparèixer si no els Reis d'Orient, any rere any, segle rere segle, amb la seva desfilada de regals?

Si les fonts que sostenen la historicitat dels tres Reis són escasses i poc fiables –el text de l'Evangeli de Mateu sembla tenir més aviat una funció catequètica–, la seva importància en el missatge cristià és crucial: els Mags –ni tan sols sabem encara el seu nombre– eren pagans, segurament seguidors de Zoroastre; astròlegs i, per tant, versats en les antigues profecies. El moviment de l'estrella que els guia anuncia l'arribada d'un Salvador no només destinat als jueus, sinó a la humanitat sencera. Serà Tertul·lià, un teòleg africà del segle II, qui suposarà que els Mags realment eren reis –potser per emfatitzar aquesta apel·lació universal als pobles– i, molt aviat, els pares de l'Església consideren que, si hi va haver tres regals –or, encens i mirra–, 3 van haver de ser també els reis, als quals al segle VII se'ls posarà nom definitivament: Melcior, Gaspar i Baltasar. La desmesurada afició medieval per les relíquies va construir a continuació un altre relat paral·lel, que situa a la catedral de Colònia el sarcòfag daurat on jaurien els tres monarques, les restes dels quals hauria portat de Milà l'emperador Frederic I de Hohenstaufen, anomenat Barba-roja.

La traducció gairebé literal de la paraula Epifania –així es denomina la celebració litúrgica del dia de Reis– és manifestació, revelació. El sentit resulta obvi: els Reis Mags busquen un déu i aquest es deixa trobar a Betlem. De forma al·legòrica, podríem dir que la veritat es manifesta a aquells que la busquen –els reis, siguin del lloc que siguin– i que aquesta veritat és sorprenent i inusual, perquè menysprea els signes de grandesa i de poder per reduir-se a la pobresa.

En el passat segle, una filòsofa jueva - Simone Weil- va recalcar la transcendència d'aquesta idea inusual: la veritat es caracteritza per una fragilitat sovint extrema, ja que no l'acompanya el poder, ni tan sols l'èxit. «Hi ha una aliança natural -escriurà- entre la veritat i la desgràcia, perquè una i altra són suplicants mudes, eternament condemnades a romandre sense veu davant nostre». En aquestes paraules, la tragèdia va lligada a una emoció particular. La veritat requereix de nosaltres, de la nostra memòria, del nostre actuar, per ser recordada i no caure en l'oblit. El món, sens dubte, pot ser un lloc aspre i desagradable, dolorós i traïdor; però hi ha la generositat, l'anhel de veritat, l'amor gratuït i l'esperança. Tot això, d'any en any, ens ho recorden els Reis Mags sota la seva estrafolària aparença, ja que el seu és un testimoni de generositat cap als nens, el desig d'arribar a una veritat que els transcendeix i l'esperança en el triomf final de la justícia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook