És innegable que a partir de certa edat, quan comences a entrar en la dinàmica productiva del sistema que ens subjecta, tot pren un ritme vertiginós que ens fa passar pels fets i les vivències amb peus de plom, tirant milles, sense ni pensar-hi, sense destriar el que és transcendental del que és pura palla. I un bon dia, sense saber gaire bé per què, t'atures a pensar en alguna cosa del passat, un objecte, una cançó, una pel·lícula, algun fet que per algun motiu indeterminat resulta que ara és molt important per a tu, tot i que en el seu moment no el vas viure tan intensament o no tenies prou seny per fer-ho, i ara creus que has de fer el que sigui per invocar-lo i reviure-ho com cal. Com ha de ser. Estic parlant de la nostàlgia, aquest sentiment entranyable, contradictori, de vegades dolorós, de vegades emotiu i plaent però molt boig i, per tant, inexplicable, que malgrat tot acaba donant sentit i raó de ser al nostre passat. Al que som.

L'any 2014, algunes persones de l'entorn de Santo Domingo de Silos, terme municipal ubicat al sud de la província de Burgos, van crear l'Associació Cultural Sad Hill, amb la intenció de reivindicar el valor turístic i cultural dels paisatges utilitzats pel director italià de cinema Sergio Leone en el rodatge de l'obra culminant de l' spaghetti-western, El Bueno, el feo y el malo, i sobretot desmarcar-se de la popularitat del desert de Tabernas, a Almeria. L'objectiu del col·lectiu era, doncs, recuperar els escenaris emprats per al rodatge del film, especialment el cementiri fictici de Sad Hill, lloc on es desenvolupa el mític i inigualable duel final entre Clint Eastwood, Eli Wallach i Lee Van Cleef al ritme extasiàstic compost per Ennio Morricone, i que, amb el pas dels anys, quasi cinc dècades senceres, havien quedat injustament oblidats, soterrats. Ben aviat, el projecte va començar a despertar complicitats voluntàries arreu, així com apadrinaments de tombes i altres dificultats, una aventura emocionant que va ser enregistrada pel realitzador Guillermo de Oliveira i que ha donat peu a l'exquisit documental Desenterrando Sad Hill, en el qual intervenen també un grapat de personalitats, d'una o una altra manera vinculades amb els fets, i que, com no podia ser d'una altra manera, ha resultat nominat als Premis Goya d'enguany com a millor documental. Ja trigueu!

No pretenc fer cap crítica cinematogràfica, tan sols exposar un fet totalment voluntari i altruista, romàntic, que mereix ser viscut i aplaudit, encara que sigui en diferit, per tots aquells que estimem el cinema i en concret aquesta obra cabdal de l' spaghetti-western, que a sobre va ser filmada en una terra que en bona part és meva. Com deia El Rubio a en Tuco en el cementiri de Sad Hill: « El mundo se divide en dos categorías: los que tienen el revólver cargado y los que cavan». Els membres de l'Associació Cultural Sad Hill sempre van tenir clar que eren d'aquests segons. I moltíssimes gràcies!