La meva veïna petita de vuit anys segueix de vacances a l'escola, és clar, i els seus pares segueixen encarregant-me de la seva cura quan van a treballar, o al cinema, o de compres. L'altre dia me la van deixar a les quatre de la tarda. Només desaparèixer els adults, la criatura em va preguntar si existien els Reis Mags. Li vaig dir que ho preguntés als seus pares.

- Als meus pares els fa vergonya que els pregunti això -va respondre.

- Per què els ha de fer vergonya?

- No ho sé, però jo ho noto.

Em va venir a la memòria llavors un conte que vaig escriure fa anys en el qual una germana gran deia el següent a la petita: Mira, com que ja tens vuit anys, el pare i la mare et diran aviat que els Reis no existeixen. És mentida, existeixen, el que passa és que la gent gran té molta por a la màgia, de manera que a partir de certa edat ens fan creure el contrari perquè tinguem els dos peus a terra. En efecte, al cap de pocs dies els pares es van reunir amb la petita per treure-li la fantasia dels Reis del cap. Però la nena ja estava advertida per la seva germana i no els va creure.

Després de donar un colacao a la meva petita veïna, em vaig asseure davant d'ella i li vaig dir el mateix que el personatge del meu conte li havia dit a la seva germana petita.

- És que -em va explicar ella- una amiga del col·legi m'ha assegurat que fins als vuit o nou anys ens menteixen.

- És a l'inrevés -li vaig assegurar-, comencen a mentir a partir d'aquesta edat.

- Tu vas mentir també els teus fills?

- També, sí, tots els pares ho fan. Però això que quedi entre tu i jo, com un secret.

Després de la conversa la vaig deixar sola una estona davant d'uns dibuixos animats de la tele i me'n vaig anar a treballar. La van recollir poc abans del sopar. Dos dies més tard vam coincidir tots a l'ascensor, i la nena, en un moment en què no ens observava ningú, em va fer l'ullet al mateix temps que assentia amb el cap. Vaig deduir que li havien revelat la gran veritat, convertida gràcies a mi en una gran mentida.