05 de gener de 2019
05.01.2019
Diari de Girona

Els nens d'ahir

05.01.2019 | 01:27
Els nens d'ahir

Sempre hem sabut, perquè de joves vam llegir El profeta, de Khalil Gibran, mirant d'aprendre alguna cosa sobre les complexitats del viure, que els nostres fills són els fills de la vida. Ho interioritzàvem, perquè nosaltres sortíem de la nostra petita revolta i ens reivindicàvem, més com la fletxa que vola que no pas com l'arquer que tensa l'arc. Com a punta d'aquella fletxa, hem anat fent el que hem pogut, assumint a poc a poc que la distància entre les esperances, els desitjos i la realitat és inqüestionable. Una distància plena, fonda i indefugible. Un esvoranc. Més que el que volem, fem el que podem.

Passa una mica el mateix amb els fills, ara que, seguint la metàfora gibranesca, ens trobem fent el paper de l'arquer. L'arquer agafa l'arc amb fermesa. No vol pas dir que en algun moment les mans no li tremolin. Tampoc no vol pas dir que vegi la diana amb claredat, ni que les boires dels temps canviants i veloços no l'hi esborrin un xic del davant i, enterbolit, dispari sempre amb punteria olímpica. Més voldríem! La fletxa, però, acaba sortint sí o sí, i allà van els nostres plançons igual que un dia, llunyaníssim, vam anar nosaltres. Volant cap al futur.

I quan sembla que ja ho hauríem de començar a saber quasi tot, ens trobem que ben bé no sabem encara res. Perquè no entenem que la nostra fletxa voli cap aquella banda en lloc de volar cap al costat previst, com els nostres pares tampoc no devien entendre el nostre avenir. Els temps canvien tant i tan de pressa que ens en comencem a desvincular. Suaument. Sense estridències. Tanmateix, hi serem un altre any, desconcertats, perduts, desorientats, endreçant regals la nit de Reis per uns fills que ja no són del passat que ens lliga, sinó d'un futur que ja no és nostre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook