L extrema dreta ataca la llei de violència de gènere. S'havia pensat que, després de la dictadura, moltes coses canviarien. I així va ser. Va entrar una nova generació de mestres. Un dels territoris que semblaven més difícils de canviar i del qual ens podem sentir més orgullosos. El masclisme, però, ha canviat poc. Les aigües freàtiques del mal coneixement continuen fluint amb tenebrosa regularitat. Sembla ser que a hores d'ara, una dona, adolescent o nena només es pot defensar o bé quan és morta, violada o menystinguda. Al segle vint-i-ú, la justícia defensa al mascle. La dona, a banda de ser agredida, violada o assassinada, s'ha de defensar. Encara estem immersos en un concepte atàvic: la llei del més fort. Allò que en la joventut només llegíem d'esquitllentes al setmanari El Caso, ara, i gràcies a la llei del morbo d'algunes televisions, ho seguim fil per randa. Falta poc i no és broma, que el violador o l'assassí porti una càmera. Veig com una obscenitat masclista que surti un militar empedrat de medalles a explicar detalls d'un assassinat i violació d'una dona. La transparència informativa no implica atiar les sevícies humanes, per això hi ha la premsa groga. Creure que gràcies a una normativa o a una bona educació la societat deixa de ser cruel és erroni. La dona és l'objecte més preuat per als depredadors. No és una qüestió que passi lluny sinó que es mata i viola les dones del costat de casa. Cap dona no ha de perdre el dret de viure per cap mascle. Sembla que l'extrema dreta, que ara està de moda, vol acabar amb les poques lleis que defensen les dones. Al davant d'aquesta ignomínia política, els jutges, tots, s'haurien de manifestar i proclamar un definitiu: no passaran. Utòpic.