Vox populi

La dreta europea sol presentar un cordó sanitari a l'extrema dreta europea. A vegades, mai trencat, hi ha França o el Regne Unit, o a vegades, només trencat després de diverses legislatures, es troben els casos d'Àustria, Itàlia, Suècia o Noruega. La diferència és que aquells són territoris europeus on el feixisme va ser derrotat al camp de batalla durant la segona Guerra Mundial, mentre que a Espanya el feixisme va tenir un règim amb quaranta anys de continuïtat i partits nascuts amb antics elements del franquisme, com és el cas d'Aliança Popular, avui Partit Popular. En les entranyes, alguns sectors del PP troben d'allò més normal els quaranta anys de franquisme i en aquest mateix quadre de pensament troben que està dins de la normalitat pactar amb l'extrema dreta de Vox. Aquí el feixisme no va caure en el camp de batalla, va finir en un llit de l'hospital La Paz de Madrid. Tingui molta força o poca, als partits extrems se'ls combat i s'evita el pacte amb ells. A Alemanya ningú ha pensat mai pactar amb l'extrema dreta o l'extrema esquerra. Aquí he sentit l'argument: hi pactem per evitar que creixin. Però els acaben donant capacitat d'influir, quan no de cogovernar. L'enquesta d'aquesta setmana del CIS asse­nyala que Vox encara tindria millors resultats a Castella-la Manxa que a Andalusia. Els quaranta anys que van morir en un llit d'hospital... en canvi, Vox no té predicament a Catalunya, dada a tenir en compte. Carta de naturalesa a un tripartit PP-Ciutadans-Vox en el futur Congrés dels Diputats. És vox populi que als tres els uneix el desig d'aplicar un nou 155 a Catalunya. La política, com tantes coses de la vida, sempre és l'elecció del mal menor. S'ha de suportar el govern de Pedro Sánchez? És el mal menor, molt menor que el tripartit del 155. Avui ni la política ni la societat catalanes estan preparades per una gran reacció davant un nou 155 de llarga duració. L'epifania d'Andalusia s'ha de tenir present. I fer política. Si ningú ens pot garantir la independència de Catalunya en mesos, la política espanyola i les votacions del Congrés dels Diputats no ens són gens alienes.

Xi i Pío

Una de les postals més extremadament ridícules que he vist en els últims mesos es va produir durant la visita del president de la Xina, Xi Jinping, a les Corts Generals el passat mes de novembre. Va ser rebut al Senat i es va dirigir als parlamentaris. Com que l'amfitrió era el president del Senat, li tocava a ell fer el discurs de benvinguda. A l'Antic Saló de Plens del Senat, el seu president va quedar assegut en una grandiloqüent cadira presidencial. El president del Senat, de nom Pio García-Escudero, a la seva mà dreta, el segon home més poderós del món, Xi Jinping, en una cadira modesta i, a l'altre costat, la presidenta del Congrés. Només feia falta fer pujar al ministre d'Exteriors per deixar centrats el segon home més poderós del món, de nom curt, Xi, amb el president del Senat, de nom una mica menys curt, Pío. El dia dels discursos de Xi i Pío va quedar clar que la Xina juga fort i amb altíssima eficàcia, en ser la primera potència mundial en un decenni. Aquesta setmana, Xi Jinping ha amenaçat Taiwan dient que sempre estarà sotmesa al control de la Xina continental i no descartant l'ús de la força militar per fer-ho possible. A algun lector aquest anunci no li deu fer ni fred ni calor. A mi em neguiteja. He estat dos cops becat pel govern de Taiwan per ampliar coneixements en una excel·lent societat democràtica i tecnològicament capdavantera -equiparable a Corea del Sud i el Japó-. La història de Taiwan és ben peculiar: l'illa que acull la Xina no comunista després de la Guerra Civil xinesa i la segona Guer­ra Mundial. Taiwan es va asseure al Consell de Seguretat de Nacions Unides de 1949 a 1971. La Xina i Taiwan van celebrar l'any 2014 la seva primera reunió oficial des de la Guerra Civil el 1949. Les disputes entre els dos països és un dels enfrontaments polítics més antics de la zona i amb capacitat per desfermar una espiral conflictiva de conseqüències imprevisibles. Fa temps que el Govern xinès ho va deixar ben clar: una declaració unilateral d'independència per part de Taiwan comportarà una resposta bèl·lica immediata. L'illa de Taiwan, de 35.980 quilòmetres quadrats, situada a 160 quilòmetres de la Xina, té una de les densitats de població més elevades del món. Quan Xi expressa la seva mà de ferro amenaçant la democràtica societat taiwanesa i occident calla i els Estats Units xiula, vol dir que l'estat ideal de la democràcia al món passa per un mal moment. Pío no ha dit ni piu de l'amenaça de Xi.

Propòsits per al 2019

La setmana passada escrivia uns propòsits molt genèrics per a l'any polític que hem començat. L'infatigable Metatron de Twitter -un món que no és tot el món, ni la majoria- em retreia que no deia res sobre els meus propòsits per a les infraestructures pel 2019. Diré que per a aquest 2019, espero la inauguració de l'autovia A-2 entre Medinyà i Orriols per al mes de març o abril, nova mostra que es podien accelerar les obres que el PP tenia en punt mort. També espero l'inici de les obres de millora de l'N-II entre Maçanet i Tordera, on un tram inicial del nord encara es podria desdoblar perquè el terreny està aplanat i expropiat i la carcassa del pont feta. També espero que aquest sigui l'any de la licitació d'un tram de l'Eix Pirinenc, i concretament penso en el tram més avançat que és el de Besalú-Cabanelles de l'A-26. Aquest també ha de ser l'any que Estat i Generalitat acordin el finançament de la variant d'Olot (ara la pilota està a la nostra teulada). I espero que sigui l'any de l'inici de la licitació de les obres de l'estació d'alta velocitat a l'aeroport de Girona-Costa Brava. Hi ha més propòsits per a una tercera i quarta entrega...

Eleccions a Israel, estat líquid

L'oposició de centreesquerra a Israel va viure un cop dramàtic dimarts amb l'anunci de la fi de l'aliança entre el líder del Partit Laborista d'Israel, Avi Gabai, i el partit Hatnuá, de Tzipi Livni i, per tant, la ruptura de la plataforma que formaven, el Camp Sionista. Així ho va anunciar Gabai en presència de Livni, que es va mostrar sorpresa perquè no en sabia res, segons es va poder veure a la televisió. La coalició ha patit una baixada de popularitat. Segons les recents enquestes d'intenció de vot, el Camp Sionista, amb 24 escons al Parlament, baixaria a 9 en les pròximes eleccions generals. Aquest últim esdeveniment s'afegeix a diversos moviments polítics que s'han succeït des que es va anunciar l'avançament electoral amb eleccions generals el 9 d'abril. Dissabte, la dreta es va veure esquerdada amb la partida de Naftalí Benet, ministre d'Educació, i Ayelet Shake, ministra de Justícia, de Llar Jueva; i la creació d'una altra formació, la Nova Dreta, que pretén atraure votants de dreta laics i religiosos, segons van anunciar els dos polítics que compartiran el lideratge del partit. El centre polític acull al recentment format Hosen Li Israel (Resiliència per a Israel), de l'excap de l'Estat major Benny Gantz, i un nou partit format per la diputada Orly Levy-Abekasis, el nom de la qual encara es desconeix. Quan a 4 mesos de les eleccions es produeix aquest ball en els espais polítics i les ofertes electorals, s'entén millor que les plataformes electorals hagin arribat per complementar els partits clàssics. Hi dono moltes voltes perquè penso que aquesta fórmula és exportable a la política de casa nostra.