Noranta anys enrere, el diari era el primer contacte que el ciutadà tenia amb la realitat exterior, amb el país i amb el món. A primera hora del matí, en obrir els finestrons veia si el dia es presentava clar o boirós o ennuvolat. Si obria la finestra o el balcó s'adonava de la temperatura ambient. El primer truc a la porta solia ser el de la lletera. A més de proveir-nos del què consistia la base de l'esmorzar de molta gent, portava sempre alguna informació, principalment sobre el temps que feia, però també sobre algun esdeveniment de caràcter local que havia observat en el seu recorregut pels nostres carrers. Però era quan arribava el diari quan es rebia la informació general, que amb més o menys puntualitat havien anat recollint els serveis informatius. Amb el pas dels anys les possibilitats d'informació han evolucionat d'una manera extraordinària i ha arribat un moment en què ens assabentem a l'instant del què passa no només a la nostra ciutat i al nostre país, sinó fins i tot en els extrems més apartats del món. Però tot i així, encara esperem amb interès l'arribada del periòdic. I si un dia no el trobem a la bústia a l'hora acostumada, sentim una certa frustració. Primer tinguérem l'oportunitat d'escoltar les notícies per la ràdio. Ja va ser una gran cosa. Més endavant la televisió a més de la veu ens oferí la imatge. Primer en blanc i negre; després en color. Primer per un sol canal, després ampliant el nombre de canals, cadascun amb la seva manera pròpia d'interpretació. Després la informàtica ha permès llegir el diari abans que l'exemplar en paper arribi a les nostres mans. Tenim oportunitat de saber les notícies al moment; però encara no en tenim prou i seguim interessats per veure com el nostre diari interpreta els esdeveniments que es produeixen.

Des de la darrera dècada del segle XVIII fins ara, a la nostra ciutat s'han publicat nombrosos diaris. Alguns han tingut una vida molt curta, altres han durat molts anys. La capçalera del Diari de Girona és més que centenària. En el primer terç del segle XX els gironins podien llegir el Diari de Girona i L'Autonomista. El primer era de dretes i el segon, d'esquerres. Però hi havia algun col·laborador que ho era de tots dos diaris. Com també algun ciutadà estava subscrit a tots dos. També es donava el cas de lectors que s'interessaven pel contingut del periòdic al qual no estaven subscrits, i es posaven d'acord amb un veí que el rebia. I quan cadascun havia llegit el seu diari feien l'intercanvi amb el veí. Així tots dos llegien els dos diaris, pagant cadascun només una subscripció.

Molts gironins no en tenien prou amb el diari local i eren addictes a algun dels que arribaven de fora. El més llegit pels gironins era La Vanguardia. Els subscriptors el solien rebre a mig matí. L'editorial d'aquell diari barceloní era considerada com una espècie de dogma. La firma d'en Gaziel tenia un prestigi extraordinari.

Durant molts anys els dilluns no es publicava cap diari del matí. Suplia aquesta manca informativa la Hoja Oficial del lunes, que s'editava a Barcelona. També algun temps en sortí una a la nostra ciutat. El dilluns, amb el darrer tren del vespre, que arribava entre dos quarts de nou i les nou, venia El mundo deportivo, amb tota la informació dels partits celebrats el diumenge i les fotos dels gols més espectaculars. En Ciriaco l'anunciava amb la seva veu potent, que, aquella hora gairebé silenciosa, es feia sentir de bon tros lluny. Alguns aficionats al futbol ja l'anaven a esperar, i pel camí de l'estació al quiosc de la Rambla ja havia venut la meitat dels exemplars.

Quan es rep el diari recent publicat té per al lector un interès extraordinari. Un interès que poc a poc es va minimitzant per perdre's gairebé totalment en ser desbancat pel diari del dia següent. Però sempre hi ha excepcions. Alguns retallen articles que volen conservar. També ha existit qui col·lecciona tots els exemplars i els fa enquadernar. Però això ha estat molt minoritari i ara resulta pràcticament impossible, ja que ocupa un lloc del qual ben pocs habitacles poden disposar. I la informàtica permet la conservació del que interessa, sense la necessitat d'ocupar lloc. Les hemeroteques públiques fan un bon servei i són molt consultades pels historiadors.

Anys enrere, quan tot s'aprofitava, aquell diari de paper, quan deixava de tenir actualitat, es convertia en paper de diari, amb els més variats usos. Se'n feia un gran consum a les peixateries. Ara encara hi ha peixateres que usen el paper de diari per embolicar, però primer hi posen un plàstic perquè el diari no estigui en contacte directe amb el peix. Però abans, quan encara el plàstic no es coneixia, embolicaven directament el peix amb el paper de diari. Quan estaven en activitat les antigues peixateries de la cantonada del carrer de les Hortes amb el de les Bernardes, cada dia veia passar una peixatera que anava a començar la jornada de treball, acompanyada d'un seu fill carregat amb les balances i un bon plec de diaris que servirien per embolicar. Quan les sabates es feien servir anys i anys, actualitzant-les amb continuats adobs, s'embolicaven amb paper de diari per portar-les al taller del pegot. Quan el paper higiènic no era encara d'ús corrent, per desconeixement de la seva existència, o per considerar-lo un luxe massa car, el paper de diari feia la suplència. Si l'usuari era més refinat o es tractava d'una criatura, que era més delicada, en lloc de paper de diari s'usava el paper que el diumenge havia servit per embolicar les postres comprades a la pastisseria. El paper de pastisseria era més fi i portava menys tinta que el del diari. El paper de pastisseria també s'usava per embolicar el berenar que la mainada portava per menjar al col·legi a l'hora del pati. Però també hi havia qui tenia menys miraments i embolicava el berenar amb paper de diari. Quan tot era més car que ara, o tots érem més pobres, a l'hivern, no tothom disposava d'abrigalls suficientment confortables. Uns fulls de paper de diari posats sota la camisa constituïen un bon protector contra la fred. Era una pràctica usada per alguns ciclistes. També el paper de diari s'havia fet servir per aïllar del contacte amb el guix els tubs de calefacció que anaven aparedats. Ara no té res de particular que un home vagi a fer la compra, amb un cabàs o amb el més modern i còmode carret. Però abans no era pas així, i el que ho havia de fer ho feia dissimuladament. I així podíem veure un home que portava el diari sota el braç, i dintre el diari una barra de pa. M'explicava un pare de família nombrosa que tots els seus fills havien nascut en el propi domicili. I en el moment del part posaven uns fulls de paper de diari sota el llençol, per protegir el matalàs.

El temps va passant i els costums canvien. El diari de paper continua vigent; però s'ha notat la competència dels mitjans més moderns. I el paper de diari es llença al contenidor amb destí a ser reciclat.